Ho ha anunciat avui l’UNESCO en mèrit als coneixements, habilitats i bones pràctiques de les infermeres especialistes en obstetricoginecologia.
La divuitena sessió del Comitè Intergovernamental per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial, que se celebra a Kasane (República de Botswana) entre els dies 4 i 9 de desembre, ha anunciat avui la inscripció de la Llevadora en la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.
Una notícia que el Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya (CCIIC) celebra i que “suposa un reconeixement extraordinari per a les infermeres especialistes en obstetricoginecologia. Aquesta consideració posiciona les llevadores i la seva cura professional com un bé a guardar i protegir pels estats i les societats”, en paraules de la seva degana, la Dra. Glòria Jodar, que ha aprofitat per felicitar l’Associació Catalana de Llevadores (ACL) com a col·lectiu i “totes i cadascuna de les nostres llevadores”.
Diu la UNESCO que “les llevadores són acompanyants i suports de les dones embarassades i de les seves famílies abans, durant i després del part. Al llarg de l’embaràs, les llevadores fan visites a casa, proporcionen orientació i atenció, i faciliten classes de preparació al part i de formació de capacitats. Contribueixen a la protecció dels drets humans fonamentals transmetent els seus coneixements a les mares i les famílies.
La llevadora es basa en pràctiques basades en l’evidència i coneixements, habilitats i tècniques tradicionals. Varia segons els contextos socials, culturals i naturals de diferents comunitats i països, i de vegades inclou coneixements de medicina tradicional i de plantes i herbes medicinals.
La llevadora també implica pràctiques culturals, vocabulari, celebracions i rituals específics. Les habilitats i coneixements relacionats han estat salvaguardats, desenvolupats i transmesos per comunitats practicants durant generacions, especialment dins de xarxes de dones.
El coneixement tradicional de la llevadora s’acumula mitjançant l’experiència directa, l’observació i la interacció amb el cos humà. Es transmet mitjançant la instrucció oral, l’observació, la participació i l’intercanvi entre iguals. En molts països, la pràctica de la llevadora també requereix una certificació, i els coneixements i habilitats relacionats es transmeten a través de l’educació formal, com ara l’aprenentatge acadèmic basat en plans d’estudis, alguns dels quals s’alineen amb els estàndards establerts per la Confederació Internacional de Llevadores”.
