Lidia Ahumada és infermera i col·legiada de CODITA. Nascuda a Reus, actualment viu a Tarragona on va arribar sent encara una nena.

Diplomada en infermeria el 2004, treballa a consultes externes de l’Hospital Universitari Joan XXIII i acaba de pbulicar la seva primera novel·la “La Utopia del Mestre”, una historia al voltant de la leucèmia i el càncer de mama, realitats que coneix de primera mà.

Tu ets infermera, com i per què acabes fent un llibre?

Vaig començar a escriure esbossos fa vuit anys, sempre m’havia agradat escriure. I per què no? Així que un dia vaig començar a escriure sobre la novel·la negra, romántica i, fins i tot, de fantasia.

Un dia, fa un any i mig, en vaig posar a escriure una novel·la sobre els fonaments que ja havia adquirit; en lloc de fer un llibre didàctic, començava a elaborar una novel·la on parlava de patologies, d’aquesta manera podria ajudar a les persones que les pateixen.

“La Utopía del Maestro” és la teva primera novel·la. Quan de temps t’ha comportat escriure-la i què és el que t’ha resultat més complicat?

Em va comportar un any escriure la novel·la, i el que em va resultar més complicat va ser posar-me en la pell del dolor i sofriment d’aquestes persones i familiars. Un cop escrit, i passat aquest tràngol, la veritat és que m’és més fàcil acostar-me a les persones que pateixen patologies d’aquesta índole o d’una altra.

Aquesta novel.la pivot sobre la leucèmia i el cáncer de mama, una realitat que, sembla, coneixes de primera mà. Ens ho pots explicar?

Durant els 13 anys que vaig estar treballant a l’UCI vaig veure moltes persones amb càncer, sobretot de còlon i maxil·lofacials. Però el que més em va cridar l’atenció és com es cuidava a un malalt de leucèmia dins de l’UCI.

Respecte al càncer de mama també he cuidat a la UCI, i ara ho faig en consultes externes, on passen moltes dones amb aquesta patologia i on dedico més temps a parlar amb elles i donar-los esperança que tot sortirà bé.

Creus que fer el llibre i explicar aquesta història sobre el càncer i la por que genera pot suposar una llum d’esperança per a les persones que ho pateixen? Per què?

La meva idea general, i aquesta novel·la ho explica, és donar una llum d’esperança a aquests malalts, fins i tot nens amb càncer que també surten en el llibre.

És una novel·la fluïda, el menys tècnica possible, però quan el protagonista explica el seu dolor, converteixo el vers en prosa, i normalitza aquesta realitat.

Explicar, posar sobre paper totes aquestes vivències i sentiments, creus que us ajuda a empatitzar millor amb els vostres pacients i ajuda a humanitzar la vostra professió?

Sí, clar que sí. Quan l’escrivia jo ja empatitzava amb ells, però de vegades hi ha la por de passar la barrera i que t’afecti i amb aquesta novel·la ho he superat. Ara puc parlar amb ells perfectament, m’agrada escoltar les seves històries, les seves vivències, empatitzant, però no patint.

Com creus que la lectura del llibre pot ajudar a altres infermeres i infermers per encarà el seu dia a dia i la seva relació amb pacients oncològics?

Aquesta novel·la, primordialment està dirigida a les persones amb càncer i als professionals que interactuen amb ells durant i després del diagnòstic i tractament. També parla de les relacions interpersonals, bones, dolentes i del tot normals entre aquests sanitaris que viuen la malaltia de la persona afectada. Cal incidir en aquesta realitat perquè el personal sanitari sigui conscient de la dimensió i sensibilitat que es requereix per gestionar aquesta cura i atenció a la persona malalta.