1.-Per a les persones amb malaltia mental és fonamental la relació terapèutica personal de confiança que estableixen amb el personal sanitari. La pandèmia del COVID19 i el confinament ha suposat un canvi en les intervencions, imagino, canviant la forma de visitar-los. Com heu seguit treballant durant la pandèmia? Heu pogut mantenir aquesta relació de confiança?  Heu fet telemedicina? Com l’han viscut els pacients?

Tant als usuaris i usuàries, com als i les professionals el COVID19 ens ha canviat el dia a dia i també la forma de treballar. Aquesta ha estat una situació transversal que ha estat impossible obviar però, és veritat que ha afectat de forma diferent depenent dels recursos; així, mentre als recursos d’hospitalització hem hagut de mantenir una certa normalitat en el funcionament, amb algunes modificacions relacionades amb aïllaments preventius i anul·lació de visites familiars, a la resta de recursos comunitaris i a les hospitalitzacions parcials s’han dut a terme principalment consultes de forma telemàtica, amb certs visites presencials puntuals. La veritat és que la resposta així com l’adaptabilitat dels usuaris i les usuàries ens ha sorprès gratament.  Tot i les mesures de distanciament que hem hagut de seguir, en tots els recursos s’ha intentat mantenir la presència de les infermeres i dels infermers i l’acompanyament en tot el procés.

2.- La crisi de la pandèmia ha fet que visquem en un entorn insegur i incert. Aquesta situació ha empitjorat la malaltia i la situació dels malalts mentals? Per què?  i Com?

Hem detectat un augment de quadres d’estrès i un augment en el consum de psicofàrmacs, segons estudis actuals, i és que molta de la població ha necessitat d’ajuda per relaxar-se i dormir.

Hi ha diversos factors que empitjoren la situació com pot ser l’estrès i la precarietat econòmica. L’estrès és un factor de patiment per a les persones amb problemes de salut mental de base; suposa un augment de les preocupacions, desesperança, més sensació d’aïllament de la resta de persones, més ràbia, més tristesa i en definitiva més sofriment. Ansietat, obesitat, addiccions a noves tecnologies i somatitzacions de l’estrès són problemes freqüents en menors d’edat.

La precarietat econòmica i l’increment de problemes per trobar i conservar feina son factors que es poden sumar als problemes de salut mental i que en dificulten l’evolució.

De fet, la situació d’estrès que hem patit feia molt temps que no es vivia, possiblement des de la II Guerra Mundial. Els trastorns que es generaran pels efectes sanitaris i socioeconòmics del virus ja estan provocant quadres depressius, abús de substàncies i inclús intents de suïcidis.

Per altra banda, també ens trobem que persones amb problemes de salut mental ens expliquen sentir-se “entrenades” per a la situació de por per la pandèmia que estem vivint; en el sentit de que la por és una vivència que els acompanya en el seu procés vital (por a la malaltia, a la soledat, a la mort, als ingressos…). 

3.- El confinament també ha estat una complicació afegida per aquests tipus de pacients? Per què?

Sense dubte, com tots sabem les condicions de confinament no han estat fàcils i per alguns dels nostres usuaris ha estat dificilíssim per les característiques pròpies d’alguns diagnòstics; per exemple, penso en les dificultats que ha pogut tenir la població infantil amb alguns diagnòstics concrets. El confinament també ha posat a prova els processos de desintoxicació, inclòs els d’aquelles persones que ja ho havien superat. L’augment del temps lliure o l’ansietat que pot provocar el fet d’estar confinat a casa són alguns dels factors que poden provocar una recaiguda.

4.- Heu atès a nous pacients durant la crisi del COVID19?. Els havíeu de visitar amb els EPIs posats?. Com dificultava això la vostra relació? I com ho vivien ells?

En general, hi ha hagut pocs pacients nous, però sí que al servei d’hospitalització hem tingut casos nous i altres que, tot i ser pacients coneguts, els hem hagut de tractar garantint al màxim les condicions de seguretat, fent ús d’EPIs i de visitant-los de forma aïllada per tal d’assegurar, en cas de pacients asimptomàtics  o en fases inicials de la malaltia, les màximes condicions de seguretat per la resta d’usuaris del centre. Hem tingut la sort de poder fer proves PCR a la totalitat de pacients ingressats/des i així no posar en risc a altres usuaris/es. El fet d’haver d’utilitzar EPIs no ens ajuda en absolut a oferir un contacte i una escolta empàtica amb l’usuari/a tal i com voldríem per exercir la nostra feina; és una gran dificultat afegida.

5.-  Heu tingut pacients amb malaltia mental afectat per COVID19?  Les característiques de la pandèmia, amb l’aïllament imposat per por al contagi, complicava encara més la recuperació d’aquests pacients? Entenien aquest distanciament?

De moment, hem tingut sort: cap cas positiu ni als recursos hospitalaris ni comunitaris, ni  tampoc cap professional. La veritat però és que des d’un primer moment vam treballar amb plans de contingència quasi diàriament revisables i sempre vam actuar sota les recomanacions de les institucions sanitàries. Les mesures preses no han estat fàcils ni han estat les millors per desenvolupar les cures d’infermeria,  i han dificultat conviure d’una forma normalitzada, però ens hem hagut d’adaptar i reinventar.

6.- Imagino que la dificultat no ha estat només durant la pandèmia. La desescalada també suposa una sèrie de condicionants a vegades difícil d’entendre i seguir per aquestes persones, on a més, s’haurà de mantenir, entre d’altres mesures, la distància social. Com veus a més llarg termini l’afectació del COVID19 sobre aquests pacients?.

La desescalada i el tractament de les diferents fases és difícil. Les característiques no són fàcils d’extrapolar i no sempre són congruents amb el que voldríem però, les decisions s’han de prendre pensant en el conjunt i en benefici  de la població. Poc a poc s’està normalitzant el tipus de contacte, aproximant-nos força al que sempre hem tingut, però vigilant i seguint les pautes de seguretat per minimitzar riscos.

Respecte al futur, crec que ens hem innovat i que adoptarem alguns d’aquests canvis que, probablement, han vingut per quedar-se. El fet d’haver de reinventar-nos obligatòriament ha precipitat canvis que d’altra forma haguessin tardat molt més; crec que aquest és un aspecte molt positiu.

7.- Finalment, com valores les campanyes endegades des de CODITA per donar suport a les infermeres a traves d’iniciatives com la recollida de material de protecció, el suport emocional en xarxes o els posicionaments per demanar al Departament més protecció per a totes vosaltres?

Ho valoro molt positivament. En moments difícils, com els que hem passat, és bàsic sentir el suport de CODITA davant de situacions que, en algunes circumstàncies, han estat molt difícils i injustes, des del meu punt de vista.  Des del Col·legi se’ns ha proporcionat suport, se’ns ha facilitat formació adaptada i, a més, s’ha col·laborat invertint en donacions de materials per a  diferents proveïdors. Son uns esforços que cal agrair.