1.- La teva mare va ser el pacient 1 per COVID a Tortosa. De fet, els teus pares no viuen ni a ciutat, sinó a les afores. Com va ser que la teva mare (i després el pare) es va contagiar de COVID19?

Sí, ells viuen al camp, i el contagi va ser perquè una germana del meu pare va estar de viatge a Conca a veure uns familiars que van acabar ingressats a Madrid amb pneumònia i COVID positiu. Aquesta germana del meu pare es va contagiar allí i quan va venir a Tortosa va a anar a visitar als meus pares i els va contagiar.

2.-  Un cop la mare va ingressar, tu vas haver d’aïllar-te a casa teva, i el teu pare a casa d’ell. Explica’ns què va suposar tot això? Com us vau poder organitzar? I com era la comunicació amb la mare (que llavors era a planta)?

D’entrada va ser tot un dalt a baix, la mare ingressada aïllada a la planta de medicina interna de l’hospital Verge de la Cinta, el pare aïllat a casa seva sol i jo aïllada preventivament a casa meva tot i  que jo vaig ser negativa en la prova de la PCR.

La comunicació que tenia amb ells era per whatsapp i pràcticament sempre amb missatges escrits ja que la mare es fatigava molt quan parlava i si fèiem vídeo trucada s’emocionava i tampoc era molt positiu per a ella.

La veritat és que els primers dies van ser molt durs ja que com va ser la primera pacient els circuits no estaven ben definits i va agafar a tothom amb poca previsió respecte d’algunes coses. Per exemple, fa fer complicada la comunicació amb els professionals que portaven la mare, sobretot tenint en compte que jo també estava confinada i per tant no podia anar a l’hospital;  però he de dir que tant bon punt ho vam comunicar i vam expressar aquestes dificultats per comunicar-nos, les coses de seguida  van anar d’una altra manera. Així que tots els dies ens trucaven per donar-nos informació de com estava la mare. De fet, estem molt, molt agraïts amb tots els professionals que han atès als pares, absolutament tots: metges, infermeres, auxiliars, personal de neteja, zeladors, personal de cuina…Tots, no voldria deixar-me a ningú. Estem molt agraïts.

3.- Al cap d’uns dies d’estar a planta, et comuniquen que la mare passa a la UCI perquè ha empitjorat. Pots comunicar-te d’alguna manera amb ella? Com ho vius, quan tu també estàs aïllada?.  T’arribes a comunicar amb ella? Quan?

Aquest dia el recordo amb molta angoixa. El pare havia ingressat la nit abans i va ser ell el que em va dir que la mare la traslladaven a la UCI; al cap d’una estona va ser la doctora que em va trucar per dir-me que degut a l’estat de salut veien oportú fer el trasllat de la planta a la UCI. Van passar aproximadament unes sis hores fins que vaig poder comunicar-me amb la mare, i van ser molt dures, perquè per suposat que  confies amb els professionals, però no saps el que passarà ni com està…I comences a pensar si l’hauran d’intubar, si aconseguirà millorar, si el desenllaç serà dolent…Et passen moltes coses per la ment i més amb la impotència de no poder fer res, ni tant sols apropar-te a l’hospital.

Però finalment, com et comentava, quan havien transcorregut aproximadament unes sis hores la mare em va enviar un whatsapp, quan va tenir una miqueta de força per fer-ho, i em va dir que estava tranquil·la i que es sentia acompanyada pels professionals que l’envoltaven i això, sincerament, et reconforta molt, tot i el patiment que ja t’he comentat.

4.- I paral·lelament el pare també amb COVID19 ha d’ingressar a l’Hospital on tens la mare. Com va ser aquest procés? Vas poder-ho gestionar d’alguna manera? El pare també va necessitar ingrés a l’UCI?

El pare estava al domicili aïllat i parlàvem per telèfon, recordo que la mare va ingressar un dimecres dia 11 de març i el pare el dia 16 a la nit em va dir que es trobava més fatigat i tenia febre. Vaig decidir trucar al CAP Temple per parlar amb el metge de guàrdia i comentar-li com estava la situació. I de fet, la seva saturació també era justa, és a dir, que no anàvem bé, i la clínica estava empitjorant i l’estat general d’ell també pel que jo podia deduir amb el que m’explicava. Per tot això, el company que estava de guàrdia va creure convenient traslladar-lo a l’hospital per poder fer proves complementàries, i finalment, ens van confirmar que tenia pneumònia. Va quedar ingressat amb aïllament també a la planta de medicina interna.

El pare per sort no va necessitar ingrés a UCI, ho vam poder gestionar amb l’ingrés a la planta.

5.- Els teus pares, doncs, van estar ingressat alhora a l’Hospital. Van coincidir a planta o a l’ habitació? De fet, la teva mare va arribar a estar 29 dies ingressada. Vas poder saber d’ells durant l’ingrés? Com ho feies? Com i quan et comunicaves amb ells?

Sí, quan la mare va sortir de la UCI, els van ficar junts a l’habitació i la veritat és que per a mi això va ser un pas endavant ja que almenys tenia la tranquil·litat de que estaven junts.

Ens parlàvem pel telèfon mòbil, per watts i també fèiem alguna videoconferència.

L’últim dia que van estar ingressats va coincidir amb la posada en marxa del projecte Amb tu i els companys de l’hospital van provar amb ells i amb mi com anaven les tablets de l’hospital per fer les videotrucades.

6.- Un cop passada la teva quarantena, vas poder veure als teus pares? Havien ja sortit de l’Hospital? Com va ser la re-trobada?

Quan vaig acabar la quarantena vaig pujar a l’hospital i els vaig poder veure amb l’EPI posat i amb distància.  Va ser un moment esperat però alhora molt dur, el pare estava a la vora de la finestra i la mare al llit amb l’oxigen ficat; una mescla de sensacions i sentiments difícils d’explicar. Estava molt contenta de veure’ls, molt emocionada i alhora intentant contenir l’emoció per a no fer-los patir més a ells.

Al dos dies vaig tornar a pujar amb la idea de veure’ls altre cop però degut als canvis en els protocols ja no em van deixar passar a l’habitació.  Va ser un cop dur, tot i que entenia perfectament que els protocols marquen la nostra manera d’actuar. Però jo pujava amb la idea feta de poder veure’ls novament,  i em vaig quedar bastant malament anímicament. A més, els vaig haver d’explicar a ells que estava a l’hospital però que havien hagut canvis en els protocols i que, per tant, no podria anar més a l’habitació, si es que no tornaven a haver canvis.

Ells ho van entendre, però la sensació va ser desagradable, sobretot perquè els havia vist només un ratet després de 14 dies, i en aquell moment anava amb la idea d’arribar i tornar-los a veure, i de sobte et trobes que et diuen que no pots entrar. Et quedes com amb mal cos.

7.- Com està sent la recuperació de tots dos després d’haver passat la malaltia? Quins tipus de seqüeles tenen?

El pare està bé, tot i que anímicament ho porta regular. La mare encara no està bé, és una pacient amb pluripatologies, i ara tot està descontrolat, portem tres mesos i mig i es fa molt llarg i pesat.

De fet, la mare sempre havia sigut la cuidadora i ara és el pare qui fa de cuidador, s’ha d’entendre que costa. La mare ha sigut sempre una persona molt treballadora, vital i lluitadora i ara veure-la així, és per a tots dur i per al pare, que és qui està tot el dia amb ella, no és fàcil.

El divendres, dia 19 de juny, li vaig repetir la PCR, ja no recordava quantes li havíem fet, diria que sis. Aquell dia estava de guàrdia i vaig mirar si estaven els resultats. La veritat es que tenia por de mirar els resultats, amb tants positius,  però finalment va sortir negatiu. Estava tant emocionada que vaig demanar als companys de la guàrdia si podia sortir per anar a casa als pares a  dir-los en persona el resultat. Va ser molt emocionant, vaig poder abraçar la mare que feia molts mesos que no ho podia fer. De fet, ens vam abraçar els tres, el pare, la mare i jo. Tampoc van faltar plors d’alegria perquè tot i que la mare encara no es troba bé del tot, aquesta PCR negativa és un pas més cap a la victòria, malgrat que sabem que hem de ser molt curosos.

8.- Finalment, com valores les campanyes endegades des de CODITA per donar suport a les infermeres a traves d’iniciatives com la recollida de material de protecció, el suport emocional en xarxes o els posicionaments per demanar al Departament més protecció per a totes vosaltres?.

Només puc dir gràcies per tot el que s’ha fet i es fa. Crec que és molt important que com a professionals ens sentim recolzats, i en aquest cas CODITA ha estat molt propera a tots i totes les professionals d’infermeria. De fet, ho he viscut en primera persona, ja que, tot i el que he passat, em vaig oferir voluntària per anar a fer les PCR a les residències i després a infància, i vaig poder fer jo mateixa entrega de material a alguna residència.