Entrevistes COVID-19
Des del Col·legi iniciem una sèrie d’entrevista a infermeres i infermers col·legiats que des dels diferents llocs de treball i responsabilitat ens expliquen les seves experiències viscudes al voltant de la gestió de la pandemia del COVID19
Fes clic en els següents botons per veure les diferents entrevistes
Entrevista amb Maria Jiménez, Degana de la Facultat d’Infermeria de la URV.
En aquests moments complexos per la crisi de la pandèmia provocada pel COVID19, parlem amb Maria Jiménez, Degana de la Facultat d’Infermeria de la URV i sòcia de CODITA sobre les implicacions ètiques de les pràctiques assistencials actuals.
1. Tot acte sanitari està necessàriament envoltat d’ètica. És ara, amb la greu pandèmia del COVID19 i la saturació de la sanitat, un dels moments més complicats i durs per l’ètica sanitària?
Esta situación actual es muy compleja para todos, pero especialmente para los profesionales sanitarios que hacen que tengan que replantearse, en muchas ocasiones, la toma de decisiones frente a personas concretas que presentan situaciones complejas; aunque ya lo hacen en su práctica diaria, hoy se ven condicionados por elementos que la dificultan y les presentan escenarios distintos a los habituales. Las enfermeras y los enfermeros así como el resto de profesionales sanitarios, se enfrentan estos días a conflictos que pese a que los resuelven de forma habitual, hoy por hoy deben adecuar sus respuestas a la situación que están viviendo en estos momentos y que pueden entran en conflicto con sus propios valores personales y profesionales.
2. Vostè parla en un recent escrit sobre “estrès moral” dels professionals de la salut? Què és? Com s’hi pot fer front? Durarà en el temps, passada aquesta crisi?
El estres moral surge cuando los profesionales reconocen la acciones éticamente apropiadas para una situación, para ello tienen en cuenta el conocimiento científico, los avances tecnológicos, los valores de las personas y los recursos, entre otros, pero se sienten limitados para poder actuar por diferentes circunstancias. En este caso, por las limitaciones de recursos y el fin de maximizar su uso.
Es imposible que los profesionales, ante situaciones extremas como las que estamos viviendo, no se sientan mal, tengan sentimientos de tristeza, de impotencia y de agotamiento, porque realmente no son superhéroes, son seres humanos que sienten el dolor y la angustia como todos los demás. Deben poder desconectar, intentar compartir sus experiencias con sus amigos, sus familiares, aunque sea en la distancia. Cuando todo esto haya acabado tendremos que recomponernos y entonces los profesionales de salud mental tendrán que darnos orientaciones de cómo hacerlo de la mejor forma. El estrés postraumático, el cambio de conductas y otros problemas relacionados con la adaptación emocional pueden ser temas que deberemos trabajar y analizar, pero son ellos los expertos y ya nos indicarán.
3. L’ètica de la pràctica assistencial actualment està consensuada i segueix uns criteris científic-tècnics i ètic protocol·laris. Davant la situació actual, és suficient? Quins problemes pot comportar que no sigui suficient? L’hem d’anar adaptant sovint?
En condiciones de normalidad, los grupos de expertos en ética de diferentes áreas asistenciales como emergencias, urgencias, cuidados intensivos, paliativos entre otros, elaboran documentos y guías que ayudan a los profesionales en los procesos de toma de decisiones, pero estos protocolos son una herramienta, no la única. Los clínicos las combinan con protocolos terapéuticos en los que se recogen las indicaciones más actualizadas y efectivas para los tratamientos del momento, buscando la máxima efectividad para mitigar la enfermedad. Todos los protocolos son consensuados y dinámicos, con la finalidad de proteger a las persones y ofrecerles las mejores oportunidades terapéuticas y humanas. Los protocolos no dependen de si mismos, no son documentos que sentencien una acción y otra, son guías de uso que sirven para promover la mejor atención a los pacientes y protegernos.
4. Vostè diu que el concepte de “triatge” quan parlem de pacients, s’ha malentès per l’inapropiat llenguatge bèl·lic des mitjans i part dels responsables públics. Quin és el concepte de triatge correcte, doncs?
El concepto de triaje es correcto, lo que no que lo es, es la interpretación y el lenguaje que se esta realizando en algunos medios de comunicación, no creo oportuno interpretarlo desde una perspectiva bélica ya que puede entenderse de forma inadecuada por la población general. El triaje no deja de ser más que una forma de poner orden bajo unos criterios concretos que pueden ser más o menos estrictos en función de la demanda, los recursos, las posibilidades, la efectividad de los tratamientos… entre otros.
Una actitud ética frente a las necesidades de atención hace que el triaje asegure que las personas reciban aquellos cuidados que realmente son los adecuados y necesarios, no podemos olvidar que además del principio de justicia distributiva tenemos que tener el cuenta otros como fidelidad y veracidad que establece confianza y en estos momentos no podemos permitirnos que los pacientes duden de que esto no es así.
5. També explica que “ningú hauria de morir sol”. Creu que falta més consciència que el deure és de cuidar, i que en aquests moments es pot veure vulnerat? Com hauríem d’actuar doncs amb aquests pacients aïllats als hospitals en fase terminal?
La fase en la que se encuentra la pandemia es muy compleja y no deja mucho margen de maniobra, pero lo que está claro es que morir en estos momentos de aislamiento provoca mucho dolor y sufrimiento y no permite que aquello que nos hace diferentes a otras especies, podamos ejercerlo y es el acompañar en los momentos finales a nuestros seres queridos. Debemos intentar que esto ocurra lo menos posible y debemos poder ofrecer la oportunidad de acompañarles y de despedirnos de forma cálida, especialmente debemos proteger a los grupos más vulnerables y a los que les debemos el estar aquí. Nuestros mayores no se merecen morir solos.
6. Explica que l’estrès que ara pateixen els professionals és diferents a d’altres situacions estressants perquè ara han d’acompanyar a pacients en situacions greus i fent grans esforços per preservar-los la vida, però en entorns no controlats (quan habitualment aquesta tasca també estressant es fa en entorns controlats). Això implicarà problemes de salut i desgast major per als nostres professionals sanitaris en el futur?
Espero y deseo que no sea así, que nuestros profesionales se puedan recuperar de forma saludable tras superar esta pandemia, pero como en todas las crisis veremos cómo afectará a la salud mental de la población profesional sanitaria. Lo cierto, es que en todas las situaciones de emergencia existen diferentes fases en el desarrollo de las misma y ahora, predecir lo que ocurrirá es bastante complicado cuando todavía nos encontramos en la fase activa de la misma.
Lo importante es prevenir, y aunque en situaciones tan agudas es difícil hacer intervenciones preventivas, es necesario que desde las instituciones gubernamentales doten a las instituciones sanitarias de los recursos necesarios para que nuestros profesionales puedan ejercer en las mejores condiciones posibles, tanto físicas como mentales.
Entrevistem a la infermera Goretti Gatell i Anglès col·legiada de CODITA i coordinadora del departament d’Infermeria de l’Àrea Bàsica de Salut del Vendrell sobre el moment actual del COVID19 i el paper de les infermeres de l’atenció primària.
1.- Els centres d’atenció primària son i han estat un mur de contenció davant el COVID19?
Opino que hem estat els primers en arribar a trinxera i el coronavirus ha vingut per quedar-se a la primària; actualment estem en una fase de xoc per controlar la pandèmia i quan disposem de la vacuna tindrem un paper fonamental per la prevenció de la malaltia vacunant a la majoria de la població segons les recomanacions de les autoritats sanitàries. S’estima que el 80% dels casos Covid19 els estem controlant i tractant des de la primària.
2.- Com es concreta aquesta tasca que feu des de l’atenció primària per combatre el COVID19 i quin ha estat el paper de les infermeres de família i comunitària?
Fem la detecció i seguiment de la infecció, ja sigui per via telemàtica (telèfon o mail), presencial al CAP o al propi domicili del pacient; l’objectiu és la salut integral de la família, vol dir que no solament atenem la persona que ens consulta per presentar símptomes sinó que valorem i tractem als convivents per preservar al màxim els contagis, també els resolem dubtes i consultes per l’autocura.
La veritat és que tant els professionals com els pacients hem fet un gir de comportament de 360 graus. Tota l’activitat assistencial que bàsicament era presencial s’ha reconvertit en activitat bàsicament via telemàtica i tota l’atenció domiciliaria ha estat filtrada per garantir-la a la població més vulnerable ja sigui per edat avançada i/o amb factors de risc de base.
Les principals funcions de l’equip d’infermeria a l’atenció primària són:
3.- Vostè que és coordinadora del Departament d’Infermeria d’una ABS, s’han modificat molt els CAPs per atendre aquesta pandèmia? Com, de quina manera s’han reorganitzat?
Vaig tenir clar des del primer dia que la seguretat dels professionals era l’objectiu principal per poder fer front a la pandèmia.
No deixo de repetir: De què ens pot servir un CAP sense uns professionals sans a dins donant el servei?
Per això una de les primeres coses que vam fer va ser sectoritzar el CAP , on estructuralment hi ha zones “brutes” on atenem als pacients possiblement contagiats i la zones “netes” on fem la resta d’atenció a pacients presumptament no contagiats i on fem les tasques internes de funcionament. Per altra banda assegurar que tots els professionals disposin dels equips EPI i amb els coneixements i maneig necessaris per fer l’atenció al malalt està sent una de les tasques primordials de coordinació.
També el dia 23 de març vam tancar els consultoris municipals per concentrar tots els efectius de recursos humans al centre neuràlgic del CAP i organitzar-nos en torns de treball de 12h al dia amb un horari de 8 a 20h.
Hem distribuït els professionals ens unitats funcionals: atenció al pacient respiratori al CAP i al domicili, atenció al pacient no respiratori al CAP i al domicili, i atenció per via telemàtica. La suma dels 3 equips funcionals dona resposta a la capacitat resolutiva a la primària, i on s’ha demostrat el treball en equip, on la suma del que fa cadascú és la suma del resultat final que és no deixar ningú desatès i cobrir la necessitat sanitària existent.
Crec que a la primària la gran descoberta ha estat l’alta capacitat de resolució de necessitats sanitàries via telemàtica, per telèfon o mail, imagineu-vos el potencial, per posar un exemple: pacients pediàtrics ens ha pogut adjuntar via mail unes imatges d’una patologia de la pell, i hem acabat diagnosticant i tractant-la com a Covid sense que el pacient es mogui de casa seva. També, a part de resoldre temes sanitaris via telefònica ens ha servit per fer acompanyament als pacients, les famílies estan vivint unes situacions molt cruels, a part de patir les conseqüències del confinament, estan perdent familiars, sense poder-los acompanyar, doncs la primària dedica temps a fer també aquesta feina tan necessària a nivell de suport psicològic.
Tinc la sensació que la pandèmia està anant molt ràpid, i això ens està obligant a una reorganització constant, jo diria que cada 2 dies hi ha algun canvi significatiu que ens fa reorganitzar algun protocol intern. Aquest ritme frenètic el portem des de principis de març, treballo unes 10h al dia, també el cap de setmana des de casa, encara que amb més tranquil·litat; aprofito per agrair el suport de la meva família, si no em cuidessin com ho fan, seria impossible aguantar aquest ritme.
Sobretot els primers dies van ser molt estressants a nivell organitzatiu, amb incertesa del què ens venia, de la por de no saber si estàvem reorganitzant-nos prou bé i la confusió davant situacions inesperades, sense saber moltes vegades quina resposta donar als professionals, acostumats sempre a que els doni una resposta argumentada davant els dubtes, en aquesta situació m’han vist moltes vegades dir-los: “Tu com ho faries?”, amb això fem un “win win” on jo com a comandament rebo ajuda i el professional en moment de crisis es sent útil al 200%.
A part de tota l’organització tècnica, com a coordinadora també he de gestionar les pors i incerteses de l’equip, a vegades s’han de prendre decisions que saps que no acabaran d’agradar al treballador (canvis de torns, canvis de tasques…), amb dilemes ètics professionals i personals pel mig, però que amb molta paciència i complicitat, es busca conjuntament la millor solució.
4.- Creieu que aquesta crisi suposarà un abans i un després en el reconeixement de la vostra tasca com infermeres de primària i dels sistema sanitari en general?
Les persones han après que darrera un mail o una trucada des del CAP, la infermera li ha pogut resoldre la seva necessitat sanitària i això a més suma-li un valor en estalvi de temps i recursos materials de desplaçaments al CAP o de la infermera als domicilis dels pacients. Hem demostrat que acompanyem durant els processos vitals. Hem fet aprenentatge a nivell personal i professional. Ens hem demostrat que sabem organitzar-nos optimitzant els propis recursos i donant la millor resposta a les necessitats sanitàries de la gent. Hem demostrat que el treball en equip és un potencial que a la primària dona uns resultats excepcionals per fer front a una pandèmia, aturant el cop i fent arribar a l’hospital només els casos complicats que requereixen una atenció més específica davant l’agreujament del procés infecciós. Per resumir-ho, crec que la primària ha pogut demostrar el que dèiem sempre que som la porta d’entrada del sistema sanitari i on fem de filtre per l’atenció especialitzada, on la nostra capacitat de resolució cada vegada és més gran. Penso que així com a l’hospital l’entorn és molt més controlable, nosaltres en el moment que sortim del CAP, on també tot està mesuradament controlat, el carrer i els domicilis s’han convertit en el nostre camp de batalla del covid19, perquè l’entorn, a nivell de contaminació pel virus, a vegades està poc controlat i poc depèn de nosaltres. Per això sempre hem d’estar molt atentes en com utilitzem les mesures de protecció individual (EPI), que en un entorn hostil, es converteixen en mesures de vital necessitat. Amb això vull dir que la població ha de fer cas a les recomanacions que ens dona el departament de salut, recalcant la higiene de mans rutinària, la higiene de superfícies de casa, com rentar la roba a 60 graus, ara que començarem a sortir al carrer de manera esglaonada doncs fer servir una mascareta de roba, per evitar que les gotetes que ens surten de la boca al parlar-tossir-esternudar puguin arribar a l’altra persona, mantenir les distancies socials de 1,5m-2m…
5.- Hem passat el pitjor? Quins han estat els moments més complicats?
Crec que hem passat el pitjor respecte al desconeixement per fer front a una pandèmia mundial. Les generacions actuals al nostre país no havíem viscut res igual, ens hem de remuntar al 1918 amb la grip espanyola que va causar 40 milions de morts a nivell mundial i a Espanya de 300.000 persones, tot i que en els últims anys havíem tingut avisos: al 2003 amb la Grip Aviar, al 2007 amb el Zika i al 2014-2016 amb l’Èbola.
Penso que el coneixement sempre és poder, en el cas que ens ocupa, conèixer com actua el virus ens fa més forts per combatre’l. Ara ja sabem quins efectes té el virus a l’ésser humà i sabem com reorganitzar-nos per fer-hi front. Ens queda un camí per descobrir tractaments eficaços que ajudin a la curació i la vacuna per la prevenció, que diuen els experts que tardaran encara uns mesos.
Els moments més complicats, sense dubte, han estat quan hem perdut companys i familiars. El passat dia 8 d’abril va morir el nostre company Joan Esteve, per covid19, i això a nivell emocional ens ha deixat profunda i emocionalment tocats.
Hi hem d’afegir que patim pels nostres familiars per si portem la infecció amb nosaltres i els contagiem. En aquest sentit, les autoritats sanitàries ens han posat a disposició uns apartaments a Calafell per instal·lar-nos-hi gratuïtament mentre duri l’emergència sanitària, un fet que s’agraeix molt perquè evites aquest patiment afegit del risc potencial de contagiar els de casa. En el cas d’emmalaltir i tenir un procés lleu que no requereix hospitalització també podem recuperar-nos a l’Hotel de Salut.
Per descomptat, com ens ha passat sempre, també ens preocupa quan veiem que els nostres pacients assignats s’han contagiat i sobretot quan el pronòstic és fatal.
6.- Ens en sortirem, segur però tornarem a viure com abans?
Impossible tornar a viure com abans.
El COVID19 ens ha tocat a tota la societat, de manera directa o indirecta, a nivell personal o professional.
De sortida ja som més conscients de les mesures d’higiene i protecció personal davant els contagis d’infeccions.
Per altra banda, tinc l’esperança que a nivell polític hagi quedat clar que les retallades en sanitat són la pitjor cosa que es pot fer per l’Estat del Benestar. L’OMS recomana que per mantenir la qualitat del servei sanitari i la seguretat del pacient hi hagi una ratio d’una infermera per cada vuit pacients i actualment tenim una ratio d’una infermera per cada quinze pacients. Hi ha infermeres a l’atur, disponibles a treballar i els responsables públics ho saben, i seria una bona aposta per la seguretat i la salut de la ciutadania invertir en posar més plantilla d’infermeria, és una inversió amb beneficis a curt termini, però també en té molts a mig i llarg termini, ja que la labor de prevenció i promoció de la salut que desenvolupem les infermeres pot estalviar milers de milions d’euros en un futur.
En general tots els professionals sanitaris hem recuperat el reconeixement social que els últims anys havíem perdut en part a la Sanitat Pública (al CAP ens han donat mascaretes de roba, material sanitari d’EPIs, menjar, i també missatges de suport, com els que ens donen cada dia a les 20h aplaudint des de les cases), emociona molt, i reconforta per seguir endavant. Nosaltres no som herois ni heroïnes, simplement fem la nostra feina, la nostra vocació i professionalitat ens fa estar al peu del canó de manera incondicional, hem nascut i ens hem instruït per això, i la nostra vida té sentit en això, però la veritat, que és molt emotiu i reconfortant que la gent ens doni el seu suport.
Els pacients, vull pensar que valoraran millor el cost del servei sanitari i espero que encara que hagi sigut d’una manera molt bèstia, el tema de les autocures davant processos banals de salut, igual que els hem pogut autogestionar confinats des de casa a partir d’ara ho podrem continuar fent i només farem servir el CAP i l’hospital quan valorem que el que ens està passant és realment justificat de ser atès per professionals de la salut.
Un cop superada la primera fase de xoc de la pandèmia i poc a poc anem fent el desconfinament gradual, crec que començarem a percebre tot el patiment emocional de la gent, i en aquest cas les infermeres en tenim molt d’acumulat des de fa setmanes. Ja estem pensant com poder-ne fer la gestió més oportuna, per les infermeres gestores sanitàries aquest aspecte també és nou i opino que ha de ser prioritari.
7.- Finalment com valora les campanyes endegades des de CODITA (recollida de material, suport en xarxes a les infermeres, posicionaments demanant més material, etc) durant aquesta crisi sanitària?
Les valoro molt positivament. Una de les coses destacables d’aquesta crisis és que totes les organitzacions, a tots els nivells, han entès quina era la prioritat: gestionar els recursos materials i humans de manera organitzada i optimitzant-los per poder cobrir totes les necessitats dels centres sanitaris i residencials.
Les infermeres hem demostrat que som un pilar principal tant a l’hospital, a la primària com a l’àmbit residencial, hem estat de manera incondicional al peu del canó. No tinc dubtes en el gran potencial de les infermeres al sistema sanitari, aquesta crisis ens ha agafat en ple creixement de la professió, estàvem a punt d’iniciar el procés de via excepcional per acreditar-nos en l’especialitat d’infermeria familiar i comunitària , ja estàvem en la fase final per poder fer la prescripció d’un extens catàleg de fàrmacs, a la primària estàvem immerses en un augment de la capacitat resolutiva davant processos de malaltia aguda, tota aquesta alta capacitat tècnica combinada amb la vocació, ens surt de dins un compromís sanitari i social que no té límit. Aprofito en aquest punt per agrair tota la mostra de compromís que estan tenint les infermeres i auxiliars d’infermeria en aquests moments, sense elles, parlo en femení perquè la gran majoria son dones, tota aquesta batalla no és guanyaria.
Acabo amb un missatge d’esperança, sabent que cada dia que passa, encara que amb patiment, és un dia menys per arribar a tenir controlada la pandèmia, em faig meves unes paraules de la mare Teresa de Calcuta:
“A vegades sentim que el que fem és només una gota al mar, però el mar seria menys si li faltés una gota”
Entrevista amb Núria Illamola, vocal del Col·legi i infermera d’Urgències a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona.
1. Sembla que estem començant la desescalada. Ho esteu notant realment a Urgències?
Durant el moment àlgid de la pandèmia les consultes per altres patologies no relacionades amb el COVID varen disminuir significativament, d’una banda molts pacients amb patologies cròniques, cardiovasculars, neurològiques o abdominals han posposat les seves consultes a urgències potser per la por al contagi i d’altra banda el confinament i la reducció de la mobilitat ha fet que no es produeixin tantes urgències com accidents de trànsit o accidents laborals.
Aquesta setmana podríem dir que la situació amb malalts COVID és més estable i hem començat a detectar un augment de les consultes per patologies no COVID, moltes vegades inclús amb la patologia més agreujada pel fet d’haver aguantat a casa.
Des d’Urgències estem canviant de nou els circuits, la situació és molt variable i necessita una reavaluació i una reestructuració dels espais constant.
2. En quina situació esteu ara i com heu estat en els moments més àlgids de la pandèmia?
El nostre servei no ha patit una saturació important durant el pic de COVID, no hem tingut problemes ni d’espai ni de personal. Si que és cert que hi han hagut moments puntuals amb una càrrega assistencial important, més per la complexitat dels pacients que no pas pel volum; aquestes situacions s’han pogut resoldre bastant ràpid.
El fet que la pandèmia arribés a Tarragona més tard que a altres zones de Catalunya ens va donar un marge de maniobra per preparar-nos i reorganitzar el servei tan a nivell d’estructura com a nivell de personal.
Ara estem iniciant una nova etapa amb l’augment de les consultes no COVID, estem observant una tendència a l’augment del volum de pacients que consulten al servei d’ Urgències.
3. En pocs dies vam començar a patir un increment de casos que va suposar un allau de pacients a urgències amb COVID19. Com vau viure aquells moment més estressants? I com hi vau fer front?
Al principi de la pandèmia la majoria del personal teníem “por” o respecte al que podia esdevenir, ens preocupava tot, com tractaríem a aquests pacients, si les mesures eren les correctes, que passaria amb les nostres parelles, fills i familiars propers; el propi desconeixement de la malaltia causava neguit, al mateix temps teníem un bombardeig d’informació per readaptar la nostra manera de treballar. La informació ha estat primordial per adaptar-nos el màxim possible, hem fet formacions sobre l’ús dels EPIs i es va crear un banner a la intranet de l’hospital on s’actualitza tota la informació.
A més a l’hospital va posar en marxa una Unitat d’Atenció psicològica dirigida als professionals tant a nivell individual com grupal per al nostre benestar emocional, mitjançant una atenció tant telefònica com presencial.
4. De quina manera us va/ ha canviat la feina a Urgències el COVID19?
A Urgències tenim un contacte continu amb el pacient crític, en situacions límits inclús de risc vital; per tant és una situació on ens sabem moure i manejar, i pel que fa a pacients amb aïllaments també n’hem tingut, però el COVID ens ha obligat a fer-nos uns experts de la medicina preventiva, ja que les mesures d’aïllament d’aquest pacients són molt més estrictes tant per la falta d’un tractament específic com per la falta d’una vacuna.
5. Què ha estat el més difícil de gestionar a urgències durant aquesta crisi sanitària?
El més difícil ha estat adaptar-nos a la constant reestructuració i reorganització del servei, quan penses que ja ho tens per la mà la situació canvia de nou i hem de tornar a canviar circuits tan de triatge com d’assistència.
El tema dels EPIS també ha estat complicat, la sensació és de que mai ens han faltat però si que en alguns moments hem estat al límit, això ha fet que reinventem sistemes de rentat i esterilització del material; d’altra banda hem rebut l’ajuda de moltes empreses i organitzacions del territori que han estat crucials en certs moments.
6. Imagino que fins que no arribem a nivells molt baixos de contagi, es mantindrà tota la infraestructura extra d’urgències que heu posat en marxa pel COVID19. Es així? Quan començareu a Urgències la desescalada? O no hi haurà, perquè creieu que vindran rebrots?
La infraestructura d’ Urgències anterior al COVID tardarem molt de temps en recuperar-la, inclús la de tot l’hospital serà llarga; hem passat de ser un hospital d’aguts a un hospital COVID, tot i començar a reprendre intervencions quirúrgiques o d’altres tractaments fins ara posposats, prèviament hem de recuperar espais on ara només s’atenen pacients COVID. Hem de tenir clar que això no és una cosa de setmanes i que s’allargarà en el temps fins després del desconfinament total.
7. Malgrat tots els mals moments, segur que també heu viscut algun moment emotiu. Ens expliques algun?
Molts dels moments viscuts amb els companys durant el dia a dia, ens hem ajudat i ens hem fet costat en tot moment. Els detalls que han tingut moltes empreses o la tornada a la feina de companys que han rebut l’alta desprès de ser COVID positius… No podria dir-ne només un de moment emotiu, de fet aquest serà un any recordat per moltes coses més que per la pandèmia.
8. Finalment, com valores les campanyes endegades des de CODITA per donar suport a les infermeres a traves d’iniciatives com la recollida de material de protecció, el suport emocional en xarxes o els posicionaments per demanar al Departament més protecció per a totes vosaltres?
Han fet molt bona feina, tant el personal del col·legi com els membres de la junta han estat actualitzats en tots moments, la recollida de material ha estat vital per a molts centres i gràcies a ells han disposat del material.
Aquest any que és l’any de la infermera, declarat per la OMS, volíem fer visible la infermeria, i el COVID ens ha facilitat la feina ja que som més visibles que mai, malauradament la nostra intenció era fer-ho de manera més festiva.
Encara ens queda molta feina a fer i moltes coses per reivindicar: les inestabilitats contractuals, el reconeixement de les especialitats, la necessitat d’una presència més marcada de la figura de la infermera en tasques de gestió, fer veure que som una part essencial del sistema sanitari, en tots els àmbits, i que tenim cura de la globalitat de la persona en totes les etapes de la vida. Ara, però, la nostra prioritat és estar a prop de la gent, no la podem abandonar…ja hi haurà temps per fer-nos sentir com a col·lectiu.
Entrevista Anna Mulet, col·legiada CODITA, infermera de l’UCI i membre del Comitè d’Ètica Assistencial de l’Hospital de Tortosa Verge Cinta.
1.- Imagino que les UCI han estat un dels serveis més afectats i que més canvis han hagut de patir per la COVID-19. Com han canviat les UCI del vostre hospital per la COVID-19? (Em refereixo no només a la qüestió d’organització d’espai, llits, etc… també d’ànim dels qui hi treballeu).
Tot l’Hospital i tota la Regió Sanitària han hagut de canviar per atendre els malalt amb la COVID-19 i sí, també la nostra UCI. Hem hagut d’augmentar-ne la capacitat, més del doble, habilitar espais nous, seccionar els llocs per a malalts amb COVID-19 i zones netes per a la resta dels pacients habituals, establir amb claredat els circuits i reelaborar-los segons l’evolució. També ha calgut incrementar la plantilla per poder atendre tots els malalts, recuperant infermeres que havien treballat anteriorment a l’UCI, i incorporant-ne d’altres serveis com urgències o quiròfan i augmentant el nombre de tot el personal en general. I tot això ràpidament i de forma molt àgil.
L’actitud del personal m’atreviria a dir que va ser, en un principi, abans que ens arribessin els primers casos, de calma tensa; veient el que passava a Itàlia, a Madrid o a Igualada, estàvem expectants: quan arribaria el primer cas?, quedaríem desbordats? Quan vam començar a tenir casos l’actitud va ser de concentració total, enfocats amb la nostra feina, a poder atendre correctament tots els malalts, a protegir-nos adequadament, pendents dels companys i també amb un cert impacte emocional al veure tant la gravetat de la malaltia com el nombre de malalts, tot i que a les Terres de l’Ebre, tant per les característiques del territori com per l’efecte del confinament, no hem tingut un gran nombre de casos. Amb el pas dels dies, quan l’ingrés progressiu de malalts es va frenar i els que teníem anaven millorant a poc a poc, ens hem anat sentint alleugerits, satisfets, agraïts. I, tot i així, no baixem la guàrdia.
2.- Nova patologia, nova manera de treballar, vestides de forma inhabitual, amb equips de protecció (més o menys segurs). Com t’ha canviat la feina a la UCI?
L’essència de la cura infermera a l’UCI és la mateixa: la cura integral del pacient crític. És per al que estem preparades i el que ens agrada (mesures de suport vital, cura individualitzada…). El que ha canviat és el volum de malalts d’un tipus de malaltia en concret i la manera que tenim d’apropar-nos-hi.
Dels EPI, equips de protecció individual, he de dir que per sort i per la bona gestió no ens n’han faltat, ja que són imprescindibles en l’atenció a aquests malalts per a evitar el contagi i la transmissió de la malaltia. Són incòmodes, les ulleres s’entelen, la mascareta dificulta la respiració, la pantalla estreny i es clava, i tot això complica la realització de tècniques, però també el contacte físic i emocional, l’estar present, bàsic en la nostra professió.
Era un tema que em preocupava molt en un principi. El primer malalt que vaig rebre amb COVID-19, ell amb dificultat respiratòria greu, encara sense intubar, jo amb tot l’equip de protecció; els dos amb temor, ell per la seva vida, jo per si podria atendre’l correctament… Ens vam agafar de la mà, ens vam mirar als ulls i immediatament de sota totes les capes de “protecció” va sortir la infermera i vaig saber que podria fer el necessari per ajudar-lo.
3.- Un dels temes dels quals més s’ha parlat ha estat la incomunicació que viuen i han viscut els pacients que estan ingressats a l’UCI. Com ho heu viscut vosaltres? Heu fet alguna iniciativa des de l’Hospital per apropar les familiar als pacients?
Sí, ha estat un dels temes que més ens ha preocupat. Tenim el que es diu una UCI de portes obertes, que consisteix a facilitar l’acompanyament dels familiars el màxim temps possible, ja que s’ha vist que això ajuda a la recuperació i disminueix l’angoixa de pacients i familiars. I ara, de cop i volta, literalment d’un dia per l’altre, no tenim cap familiar. La veritat és que ha estat impactant.
Atesa l’alta capacitat de contagi de la malaltia vam haver de ser radicals en aquest tema. Vam establir un protocol de trucades diàries als familiars. Molts familiars estaven en aïllament domiciliari per haver estat en contacte amb una persona contagiada. Passat l’impacte inicial hem convidat un familiar perquè de forma puntual i equipat amb equip de protecció pogués veure el pacient a través del vidre i, tant aviat ha estat despert, sense sedació, l’hem ajudat a fer videotrucades. I quan els hem pogut desaïllar hem promogut la visita dintre de l’habitació. Per a totes aquestes iniciatives hem concertat horaris individualitzats.
4.- Seguint en aquesta línia de la incomunicació, tu que també ets membre del comitè d’ètica de l’Hospital, com heu viscut la falta d’acompanyament familiar d’aquests pacients en el darrer tram de la seva vida?.
Doncs dur, molt dur. És una situació molt complexa dintre d’un context excepcional a tots els nivells. Moltes persones han empitjorat ràpidament, han ingressat a l’UCI, se les ha sedat, intubat i han mort sense cap contacte amb la família. Família que haurà de posposar o adaptar els rituals de comiat. Tot això per a prioritzar el bé col·lectiu respecte a l’individual.
Des de l’UCI hem intentant trobar un equilibri entre la necessària seguretat per a tots i la humanització d’aquest moment amb una comunicació constant, honesta, transparent i sensible que mostrava als familiars l’evolució de la malaltia i la inevitable mort. Arribat el moment s’ha facilitat la presència d’un familiar proper, sense entrar a l’habitació. Les famílies han estat molt comprensives amb la situació.
5.- Quin o quins han estat els moments més difícil (durs) que has viscut darrerament a l’UCI? I alhora quines alegries t’has emportat?
Doncs els moments més difícils han estat relacionats evidentment amb la gravetat de la malaltia i el fet de pensar amb el patiment dels familiars que havien de viure la dura situació allunyats. També amb la incomoditat de treballar amb els equips de protecció.
Estos dies els sentiments han estat a flor de pell i, tant el negatiu com el positiu s’ha viscut amb molta emoció. Així he sentit molta alegria i satisfacció quan els malalts s’ha anat recuperant, al donar la primera alta. Orgull, satisfacció i agraïment per formar part d’un grup de treball fantàstic que tot i el caos ha continuat treballant com habitualment ho fa amb qualitat tècnica i calidesa humana.
6.- Com estàs portant tota aquesta crisi sanitària, tant en l’àmbit laboral com personal (t’has aïllat de la família pel fet de treballar a primeríssima línia?).
No m’he hagut d’aïllar perquè ja visc sola. Sí que he trencat el contacte habitual amb la família i amics pel confinament. En un principi em va donar molta tranquil·litat el fet d’estar sola, així evitava la por a contagiar-los i em podia concentrar en el treball.
Personalment, a part d’alguna possible contractura muscular, i les infinites ganes de veure i abraçar les persones que estimo, penso que me’n sortiré prou bé. He estat afortunada de fer una feina que m’agrada, compartir-la amb un equip de companys fantàstics, una gestió eficient de la crisi a escala local, viure en una zona que per les seves característiques ha rebut un impacte assumible i sobretot tenir una família i uns amics que m’han mostrat un afecte i una preocupació constant, sincera i incondicional que per a mi ha estat bàsica.
7.- Com creus que us afectarà en el futur (personalment i laboralment) tot el que esteu vivint?
Esta crisi ha suposat un daltabaix, ens ha enfrontat a la nostra vulnerabilitat i fragilitat com a persones i societat, i ens ha ensenyat que per sortir-nos-en hem de treballar conjuntament. A la crisi sanitària li seguirà la crisi econòmica i social que farà més vulnerables els vulnerables. Reivindicar la prevenció, la sanitat pública , el bé col·lectiu enfront de l’individual i tots aquells valors relacionats amb el fet de tenir cura com són l’empatia, solidaritat, compromís amb l’altre -sigui qui sigui- i el valor de les xarxes de relació serà imprescindible.
Professionalment hi haurà d’haver una adaptació i creació de nous protocols per poder atendre correctament amb la màxima seguretat sense que això suposi deixar de banda la dimensió humana.
Com a infermeres i com a persones segur que estos dies hem viscut realitats molt diverses, però el que ens caracteritza a totes és la nostra adaptabilitat i resiliència.
8.- Finalment, com valores les campanyes endegades des de CODITA per donar suport a les infermeres a traves d’iniciatives com la recollida de material de protecció, el suport emocional en xarxes o els posicionaments per demanar al Departament més protecció per a totes vosaltres?
Les considero molt adequades com a institució que vetlla per la seguretat i els drets de la professió. Perquè en última instància no som heroïnes, som professionals orgulloses de la nostra feina que necessitem d’eines materials i també emocionals per exercir-la correctament i que agraïm el reconeixement que durant tants anys hem reivindicat.
Entrevista Angie Lluch Rodríguez col·legiada de CODITA i llevadora de l’ASSIR Tarragona-Valls.
1.- Com us ha canviat la feina d’atenció a les embarassades des de la primària amb la pandèmia del COVID19? Quines son les principals dificultats que teniu?
Al principi de la pandèmia hi va haver un dies de constant reorganització i adaptació on tots els professionals de l’ASSIR ens vam unir, comprometre i treballar en equip per fer els canvis que l’ASSIR Tarragona i Valls necessitava per seguir oferint atenció a la salut sexual i reproductiva de la població.
En aquest sentit, es van prendre diferents mesures com:
Dividir els professionals amb equips presencials i telemàtics des del principi per evitar contagis i seguir oferint màxima cobertura als 14 punts d’atenció de l’ASSIR Tarragona i l’ ASSIR Valls. També es van anul·lar totes dels visites d’activitat preventiva o de ginecologia no urgents per crear espais més segurs per al seguiment de l’embaràs, ecografies, proves complementaries i les urgències.
Cal dir, que Catalunya és el primer territori de l’estat Espanyol en que es va aprovar la reducció de visites presencials per accedir a l’avortament. Des de l’ASSIR es va crear un protocol específic per garantir l’accés a la Interrupció voluntària de l’ embaràs i que aquesta es pogués fer en una sola visita presencial i la resta telemàtica.
Finalment, es van cancel·lar tots els grups d’educació sanitària que l’oferíem com: preparació al naixement, grups d’alletament i post part, sol pèlvic i grups de pares. Es va iniciar una agenda de suport a la lactància telefònic / SKYP amb llevadores referents amb lactància. Tot i així iniciem aquest mes de maig la programació online del primer grup de preparació al naixement, i poder així tornar a oferir aquest servei. Més endavant també podrem oferir grups online de postpart i lactància
De fet, les principals dificultats que ens vam trobar al principi de la pandèmia era la por que feia que moltes dones no vinguessin a les visites o a les proves perquè no sabien si havien de venir i si era segur venir. I en un primer moment es van gestionar moltes trucades informant a les gestant com es faria el seguiment de l’embaràs.
El missatge de l’ASSIR (l de les llevadores) , conjuntament amb pediatria i obstetrícia, sempre ha estat el de que hem seguit fent visites, que són visites presencials a no se que s’informi abans que es farà telemàtica i que des de els centres treballem per tenir les màximes condicions de seguretat a les consultes.
Un altre dificultat que ens trobem són les visites domiciliaries en famílies amb condicions socioeconòmiques desfavorables, en pisos extremadament petits , amb molts membres d’una mateixa unitat familiar o compartits. El confinament per les embarassades i els nadons pot ser més difícil i quan es fa la visita domiciliaria ens pot resulta una mica més complicat assegurar les mesures de distanciament social.
2.- Esteu fent les visites telemàtiques a les embarassades? En quins casos es possible?
Si, com et comentava, ja des d’un primer moment es van fer visites telemàtiques a les embarassades. Des de l’ASSIR es van replantejar les visites de seguiment embaràs i puerperi per poder disminuir el número de visites presencials, i així assegurar la protecció de les dones, les famílies i els professionals.
Es va decidir oferir a les embarassades de 2 o 3 visites de la llevadora telefòniques. Tot i així, en les ecografies i proves completaries es segueix el protocol de seguiment d’embaràs de Catalunya com sempre. Abans de tota visita presencial es demana a les embarassades que ens informin si elles o algun membre de la família pateix algun símptoma de la Covid-19 i que a les visites i a les proves no vinguessin acompanyades.
De les visites en les que es va proposar la possibilitat de fer-se telefòniques o videoconferència serien: la primera visita d’embaràs que es molt informativa, valoració del risc i de planificació de l’embaràs, la de les 32 setmanes que es planifiquen les últimes proves abans del part i es resolen dubtes i, finalment, si es creu convenient també s’ofereix visita telefònica a les 39 setmanes on es revisen resultats abans del part i s’informa de les visites postpart . Després del part contactem amb les mare i valorem la possibilitat de fer el puerperi telefònic, a consulta o domiciliari segons les característiques i necessitats de la mare i el nadó.
Crec que des de l’ASSIR i des de la primària en general estem descobrint les gran possibilitats que tenen les visites telemàtiques i amb l’activació a l’ECAP del servei d’E-Consulta per a llevadores a través de la Meva Salut, ens ha permès a les llevadores seguir creant un vincle amb les gestants per poder detectar canvis i valorar la necessitat d’ intervencions.
Tot i així hem de tenir en compte que hi ha població més vulnerable que no entén l’idioma o bé que no te accés a les tecnologies i, llavors, les visites presencials amb intèrpret son la millor opció de seguiment de l’embaràs.
3.- Explica’ns com és una visitat telemàtica a les dones embarassades?
Sabem que les dones embarassades són les que estan seguint millor el confinament des de l’inici de la pandèmia. Les llevadores sentim que elles esperen la nostra trucada. I com no hem deixat de fer visites presencials ens coneixem amb les gestants i seguim creant aquest vincle tant important per seguir vetllant per la normalitat de l’embaràs.
En la trucada ens assegurem que els nivells de salut són bons, descartem riscos, aprofitem per resoldre dubte o problemes, fem educació sanitària relacionada amb la dieta i exercici adaptat al confinament. I sobretot, realitzem una escolta activa per a que les dones puguin expressar dubtes i angoixes ja sigui de l’embaràs o generades per la pandèmia.
L’objectiu és garantir un seguiment de l’embaràs i postpart normal i a la vegada assegurar-nos que detectem possibles canvis que es poden donar durant l’embaràs i que poden augmentar el risc i per tant necessitar més intervencions.
També hem de tenir present que d’emergència sanitària i la incertesa socioeconòmica poden augmentar l’ansietat l’angoixa en les embarassades i les famílies per això , més que mai, seguim explorant indicadors de violència domèstica, de canvis en la salut mental i de inici o augment de consum de tòxics.
4.- Quan es fa necessari fer la visita de control a domicili?
En principi les visites a domicili es faran sempre en els casos que l’alta hospitalària sigui abans de les 48 hores del naixement. Les visites de seguiment del puerperi es faran telefòniques per poder valorar la seva evolució. Tot i així oferim visita presencials al centre o al domicili quan la llevadora identifiqui la necessitat de seguir valorant la correcta evolució del puerperi.
5.- I quan feu les visites a domicili, quines mesures de protecció i seguretat preneu, tant per vosaltres com per les embarassades?
Les visites a domicili es preparen més que abans. És fa una trucada on es donen indicacions per a la visita. També explorem que la dona o algun membre de la unitat familiar que convisqui al domicili no pateixi cap símptoma relacionat amb la Covid-19. Després donem indicacions perquè la mare i el nadó estiguin sols en una habitació on no hi hagi altres membres de la família, i que no hagi rebut visites en les últimes 3 hores.
A nivell de material hem minimitzat el material que portem a les visites i utilitzem bosses d’un sol us. Les llevadores abans d’entrar al domicili ens posem mascareta quirúrgica, bata i guants i oferim una mascareta a la dona si no en porta. I realitzem l’exploració en una zona de la casa sense contacte amb altres membres de la família, es realitza l’exploració postpart i el cribatge metabòlic i suport a la lactància si és necessari.
Des de fa una setmana totes les dones que entren a sala de parts se’ls ofereix el test de la Covid-19 i tenim els resultat abans de l’alta. També s’ofereix en casos d’induccions al part o en cesàries programades, on el test es fa abans de l’ingrés. Això facilita la identificació de casos asimptomàtics i minimitza el risc de contagis a les llevadores que realitzem l’ acompanyament al part i les visites de puerperi.
6.- Quines son les principals mesures que han de prendre les embarassades davant del COVID19?
Els estudis que tenim a dia d’avui de gestants i la Covid-19 ens indiquen que les gestants no tenen més risc de contagi, i no sembla que doni més complicacions si contrauen la malaltia. Tot i així, sabem que les gestants experimenten canvis importants a nivell fisiològics i immunitari, que les fa més susceptibles a patir infeccions. Per aquesta raó des de l’inici de la pandèmia les hem considerat població de risc.
Les mesures que s’aconsellen a les gestants són seguir el confinament i extremar les mesures higièniques i de ventilació de la llar, rentat de mans, us de mascareta, distanciament social, dieta, alimentació equilibrada i exercicis.
7.- Què és el que més preocupa a les embarassades respecte al COVID19?
Les preocupacions que més verbalitzen les gestants respecte al Covid-19 es la por de contagiar al seu nadó si elles contrauen la malaltia. Pel que sabem ara, la Covid-19 no és una malaltia de transmissió vertical, és a dir, no sembla que el virus travessi la barrera placentària. Per això, el fet de tenir un resultat positiu NO ens condicionarà el tipus de part, i no s’aconsellen induccions o cesàries rutinàries sense altres indicacions mèdiques. Per tant, les llevadores i tot l’equip de l’ASSIR seguim treballant perquè les embarassades tinguin una assistència segura, tant al seguiment de l’embaràs com al moment del part, i defensem els drets de les dones i les seves famílies a gaudir d’un part respectat i acompanyat.
Un altra qüestió que preocupa a les embarassades és si podran donar el pit si contrauen la malaltia, i la resposta es sí, si elles així ho desitgen. L’OMS aconsella seguir afavorint fer pell amb pell en tots els part i lactància materna si la mare així ho desitja. Sabem que no es troba el virus en la llet materna per tant aconsellarem a la mare extremar les mesures higièniques i mascareta quan hagi de ficar-se el nadó al pit o fer pell amb pell.
8.– Finalment, com valores les campanyes endegades des de CODITA per donar suport a les infermeres a traves d’iniciatives com la recollida de material de protecció, el suport emocional en xarxes o els posicionaments per demanar al Departament més protecció per a totes vosaltres?
Segueixo les campanyes i les iniciatives de CODITA per les xarxes socials, concretament pel Twitter. Considero molt positives i necessàries les iniciatives de suport emocional que són i seran molt útils per poder reflexionar i afrontar les situacions d ‘angoixa, pors, i estrès personals i familiars viscudes durant d’emergència sanitària.
S’agraeixen les mesures de pressió a les institucions per assegurar la correcta protecció de tot personal sanitari.
Totes les campanyes per visibilitat la bona feina del col·lectiu infermer son ben acollides i importants , el dia 5 de Maig és el dia internacional de les llevadores i aquest any es celebra l’any internacional de les infermeres i les llevadores. Personalment crec que com a col·lectiu hem d’estar orgulloses de la feina feta, del gran nivell organitzatiu i de gestió. I poc a poc quan sortim d’aquesta situació tindrem noves metes com a col·lectiu infermer i estarem més apoderades per haver afrontat amb molta resolució situacions mai imaginades.
Entrevista amb Raquel Gómez, llevadora d’Hospital.
1.-Atendre parts en època de COVID19 també ha suposat forces canvis. Com us heu hagut d’adaptar i què heu hagut de canviar en els parts?
En aquests temps, que l’atenció al part es vegi el menys afectada possible és un repte. És molt important que la dona que ve de part tingui la mateixa atenció que hagués tingut fa uns mesos, però això sí, extremant la seguretat enfront del Covid19.
Per aquest motiu, podem dir que els canvis es basen sobretot en mesures de protecció i higiene, a més del cribratge de totes les dones i circuits del servei, però sense alterar la qualitat assistencial que rebran.
2.-També preneu mesures de protecció individual per a vosaltres? Esteu atenen els parts amb EPIs? Només en cas que la mare sigui positiva? Com afecta la vostra vinculació emocional i personals amb els pares anar vestides així (si es que hi aneu)?
Actualment les dones que ingressen de forma programada se’ls fa el cribratge 48h abans de l’ingrés mitjançant PCR, de manera que quan ingressen ja es coneix el resultat. Les dones que ingressen des d’urgències, se’ls hi fa cribratge en el moment que es confirma l’ingrés.
Si disposem del resultat per endavant, davant una dona que ha donat negatiu, les mesures de protecció i higiene seran les de protecció habitual, posant l’accent en la rentada de mans i l’ús de mascareta.
En cas que la dona hagi donat un resultat positiu o que no disposem del resultat encara, les coses canvien. Tot allò que suposa un baix risc de contagi, com podria ser informar la dona, donar suport o mirar el monitor, s’utilitzen màscares, guants i higiene de mans; però aquelles maniobres que suposin major risc de contagi, com el part o la cesària, es fan amb els EPIs complets recomanats en aquests casos.
Per a nosaltres és molt important crear un vincle amb la dona i el seu acompanyant. En un procés on el dolor, la por o l’emoció estan tan presents, això resulta una mica més difícil, perquè transmetre un somriure darrera d’una màscara o donar la mà quan portes els guants posats ho fa tot molt més fred. És per això que estem esforçant-nos al màxim perquè la dona se senti acompanyada, que sàpiga que darrera d’aquests filtres, som aquí i que ens importen.
3.-El part és un moment de gran emoció, amb contacte de pell mare fill/a immediatament després de parir. Això s’està mantenint?. Depèn de si la mare és positiva o no? Com ho esteu fent? I com creus que pot afectar al nadó i a la mare?
Hem sentit de tot en relació a això, i hem llegit que alguns hospitals han pres mesures dràstiques.
Milers d’estudis avalen els beneficis del pell amb pell, i se sap de sobres que aquesta separació pot resultar molt negativa tant per a la mare com per al nounat. Per tant, la mare i el seu bebè no se separen en cap moment, ni tan sols si la mare és positiva. En aquest últim cas, s’informarà la mare de les mesures d’higiene que ha de prendre i res més. No té sentit separar a una mare del seu bebè si després aniran a casa i estaran junts.
No hi ha cap estudi que demostri que aquesta separació sigui beneficiosa per al bebè en cas de mares positives i per tant, no se separa a la mare del seu nadó en cap concepte. A més, el pell amb pell afavoreix la lactància materna, fet que beneficia els nadons amb mares Covid19 positiu.
4.-S’ha parlat molt sobre si la mare amb COVID19 pot donar el pit al nadó o no. Si és bo o no. Ens ho aclareixes: es dolent donar el pit al nadó si la mare té COVID19?
Estem vivim una situació desconeguda i davant el desconegut, tenim por, però és important mantenir la calma i no prendre mesures dràstiques que puguin privar de beneficis a les mares i els seus nadons, com comentàvem també en la pregunta anterior respecte al pell amb pell.
L’evidència científica que tenim, que de moment és escassa, ens diu que la lactància materna en mares positives no està desaconsellada, és més, pot resultar beneficiosa (els estudis que hi ha fins ara no han detectat el virus en la llet materna). A més, el bebè que és alletat rep anticossos que ha generat la mare contra la infecció, a més dels beneficis inherents de la lactància, com la menor probabilitat de patir pneumònia o altres malalties víriques i respiratòries.
És veritat que la principal preocupació no és si el virus pot transmetre’s a través de la llet materna, sinó més aviat si una mare infectada pot transmetre el virus per contacte respiratori durant el període de lactància. És important que la mare conegui aquests beneficis, que sàpiga que la lactància és segura i aquí les matrones juguen un paper molt important, perquè es continuï promocionant la lactància materna i s’expliqui a la mare les mesures d’higiene que ha d’adoptar, com l’ús de la màscara i la rentada de mans abans d’agafar al bebè.
5.-Veus a les futures mares més preocupades amb motiu del COVID19 davant del part i la salut del seu futur filla/a? Què les amoïna més? És igual per mares amb la malaltia que per mares que no pateixen COVID19?
Ens hem trobat de tot, però en general les mamàs semblen més preocupades per acudir a l’hospital. Estem veient moltes menys visites de pròdroms, moltes menys urgències. Sembla ser que les gestants s’ho pensen dues vegades abans de venir.
Sols ser un col·lectiu que s’ha cuidat moltíssim, que ha seguit rigorosament les recomanacions, perquè el seu bebè és el més important i en acudir a un hospital, se senten exposades al virus, això crea un estrès afegit al que ja provoca la mateixa incertesa davant un part.
De moment hem tingut poques dones que hagin estat realment positives. Certament és un col·lectiu que pateix més pel seu nadó que no pas per elles. Pateixin per si contagien al bebè i pel que podria suposar pel bebè. Això els hi crearia un sentiment de culpa. De moment, però, l’experiència que tenim és sobretot en mares negatives que tenen por de contagiar-se per a no contagiar als seus bebès.
6.- Finalment, com valores les campanyes endegades des de CODITA per donar suport a les infermeres a traves d’iniciatives com la recollida de material de protecció, el suport emocional en xarxes o els posicionaments per demanar al Departament més protecció per a totes vosaltres?
Sentir que el teu col·lectiu et dona suport, em sembla primordial. És realment important que s’estigui vetllant per la nostra seguretat, que es lluiti pels nostres drets mentre els professionals ho estan donant tot, tant des del punt de vista de la protecció material, com el suport emocional, que segur deixarà petjada i que per a res ha de menysprear-se ara.
Per això s’agraeix moltíssim tot el treball i tot el suport que estem rebent des de CODITA i així posar fi a aquesta situació al més aviat possible.
Entrevista amb Manuela Bonillo, enfermera desde hace 29 años en el Hospital Universitari Sant Joan de Reus. Desde hace 8 años Gestora de Casos hospitalaria o también llamada enfermera de continuidad asistencial.
1.-Com heu viscut les infermeres gestores de casos l’impacte sobtat de la COVID19?
Durante estas semanas de pandemia, lo que hemos vivido las enfermeras podríamos definirlos en diferentes momentos y retos que hemos tenido que ir superando: Las primeras semanas nos encontramos en una situación completamente desconocida a la cual nos tuvimos que reinventar y adaptar. Hemos visto como los hospitales se trasformaban en plantas COVID19 y libre de COVID19 independientemente de la especialidad, como crecían las UCIS, y como el perfil que estábamos a costumbrados a ver en las urgencias y en las plantas cambiaba completamente.
Las enfermeras, tanto de primaria como de hospital, hemos vivido en primera persona la transformación de la atención sanitaria que nos ha traído la pandemia. Hemos tenido que modificar nuestras rutinas de trabajo y adaptarnos a la nueva realidad y necesidades del sistema.
Es una patología desconocida por todos, con, prácticamente, protocolos nuevos cada dos días y que nos ha obligado a ir adaptándonos poco a poco. Las gestoras de casos somos un poco las portavoces de los equipos sanitarios, los profesionales que coordinan y hacen de puentes de unión entre los niveles asistenciales y así garantizar la continuidad asistencial, para que el usuario y las familias no sufran la fragmentación del sistema sanitario. Hemos tenido que estar continuamente adaptándonos a estas situaciones cambiantes para dar respuestas, tanto a los profesionales como a los usuarios y familias, y gestionar de forma segura los destinos al alta de los pacientes COVID 19 positivos, en el caso de estar ingresados, o en el confinamiento en domicilio en el caso de sintomatología más leve.
Hemos tenido que estar más que nunca en contacto con las familias, y cambiar la entrevista presencial por la virtual.
Tengo que decir que, si ya había buena comunicación entre primaria y el hospital, a raíz la pandemia esta ha sido mucho más fuerte, fluida y de plena colaboración.
2.-Com us ha canviat la forma de treballar?
Hay gestoras de casos tanto en primaria como en hospital. Yo soy Gestora de casos hospitalaria y uno de nuestros principales objetivos es garantizar la continuidad asistencial minimizando los efectos adversos derivados de la fragmentación entre niveles. Hoy en día podremos añadir unos objetivos específicos ya que dada la situación que vivimos nos hemos tenido que reinventar:
-informar a las Unidades proveedoras de salud, es decir, los centros de atención primaria, de los pacientes COVID 19 positivos para poder realizar el seguimiento del paciente y la valoración y seguimiento de los contactos en la comunidad.
-Garantizar y comunicar las altas hospitalarias de los pacientes frágiles, complejos, con necesidad de seguimiento por primaria, en especial los pacientes COVID 19 positivo.
¿Que nos ha cambiado?, los pacientes, aquellos más vulnerables de sufrir efectos adversos derivados de la hospitalización, los frágiles, los crónicos pluripatológicos, de edad avanzada. Se valora al paciente de manera integral, en todas sus esferas, desde la entrada por urgencias hasta el alta, para evitar ingresos, planificación de altas, evitar demoras. Asesoramiento directo a las familias o cuidadores.
De manera que se ha pasado de valorar un grupo específico de población, a valorar a todos los pacientes que ingresan por COVID19. Los pacientes que estamos viendo estos meses, son pacientes autónomos, sin distinción de edad, pero para los que hay que planificar el retorno a domicilio prácticamente desde el inicio, y con especial atención a los ancianos que deben retornar a la residencia.
Debemos tener en cuenta que las visitas están restringidas en los hospitales, por lo que el paciente ingresa solo, por lo que hay que realizar llamadas telefónicas para informar a primaria del ingreso por positivo COVID19 para el seguimiento de los contactos y a la vez, contactar con los familiares para valorar la clínica y los domicilios. Todo ello conlleva responder todas las dudas de las familias, asustadas por la situación. Darles todas las recomendaciones para el manejo de COVID19 en domicilio (ropa, higiene, de cuantos dormitorios disponen, uso de los cuartos de baño…), cuantas personas viven en el domicilio, etc.
Si los aislamientos no se pueden garantizar, o viven solos, se les ha podido ofrecer el recurso del Hotel Salud. Siempre que eran autónomos, en su defecto se activaba a trabajo social.
Por lo tanto, valoración de los pacientes según las necesidades del sistema en cada momento. Mucha educación sanitaria, muchas recomendaciones higiénicas y de aislamientos, y mucho estar al lado de las familias que realmente necesitaban un soporte en estos momentos tan difíciles.
Las enfermeras tenemos esa capacidad de adaptación extraordinaria a las situaciones difíciles.
3.-Com a infermeres gestores de casos feu una feina de coordinació dels serveis assistencials per garantir l’atenció a patologies cròniques i facilitar la continuïtat assistencial. Com heu pogut fer aquesta feina quan gran part de l’atenció sanitària estava a les UCIS i Urgències d’Hospitals? Com us heu organitzat per garantir aquesta continuïtat assistencial?
Es cierto que hemos visto una disminución muy importante de las consultas de crónicos descompensados, o mayores en urgencias. La ciudadanía y en especial estos pacientes de riesgo tienen verdadero miedo a venir al hospital. Desde la atención primaria han hecho una gran labor de contención de estos pacientes. Gracias a la coordinación entre hospital y primaria: las analíticas se extraen en primaria y luego son revisadas por los especialistas sin necesidad de presencia física, se ha facilitado el acceso a consultas virtuales con especialistas para que el paciente no tuviera que venir al hospital, con un control de los síntomas y la medicación mediante el seguimiento telefónico… realmente ha sido una labor colaborativa entre todos los profesionales. Tengo que decir que todos los especialistas y todos los profesionales han estado muy sensibles a la resolución de problemas como el acceso a consultas vía telemática.
La tecnología nos ha ayudado mucho, y creo que a partir de ahora nuestra manera de abordar la sanidad va a cambiar, tenemos que adaptarnos a esta nueva realidad. Se han resuelto muchas consultas por teléfono, no siendo necesaria la presencia del paciente. En el caso de las curas crónicas, por ejemplo, una video conferencia o una fotografía de la ulcera nos ayuda para dar pautas a seguir sin necesidad de desplazar al paciente de la residencia o el domicilio.
4.- La vostra feina de gestora de casos, per definició, fa més humana l’atenció a la ciutadania. Això, en plena pandèmia del COVID19 que tant cruel s’ha mostrat amb l’acompanyament i la proximitat, com ho heu portat?
Si, somos enfermeras muy cercanas al paciente y a la familia, normalmente porque son pacientes crónicos que reingresan o se descompensan con frecuencia y ya los tenemos identificados. Las familias nos conocen, y la relación se hace más estrecha. Con el COVID19 el trato con las familias ha sido también muy importante, pero esta vez por teléfono. Ha habido que dedicarle tiempo a escuchar, realmente ha sido una enfermedad muy cruel por la soledad, la falta de información, la incertidumbre de las familias. Pero yo creo que han tenido apoyo, se les ha cuidado desde la atención primaria, con el equipo médico. Hemos intentado que estuvieran informados, y no ha sido fácil, había familias enteras infectadas, con algún miembro en la UCI, otros en domicilio, otros incluso fallecido. No ha sido fácil llevar la situación, ha sido necesario mucho tacto y empatía. En algunos casos especiales se les ha facilitado el teléfono directo de gestión de casos, y la verdad que lo han utilizado correctamente, sin abusar. Los familiares y los pacientes han agradecido mucho esa comunicación diaria para darles información o solventar las dudas.
5.- La post COVID19 diuen que portarà una gran quantitat de pacients amb patologies i seqüeles que s’hauran d’anar controlant específicament. Us complicarà la feina això? Com ho entomareu des de les infermeres gestores?
Es el problema que se espera ahora. No se han podido realizar todos los seguimientos de crónicos deseados por la situación de excepcionalidad, y ahora, se tendrán que reanudar las consultas y controles necesarios, pero se utilizará mucho la consulta telefónica. Nos ayudará a descongestionar consultas y priorizar pacientes. El sistema sanitario tendrá que adaptarse a la nueva realidad.
6.- Segur que tens experiències negatives vinculades al COVID19 però ens agradaria que ens expliquessis alguna de positiva, que esperem hagis pogut viure.
Si que hay negativas, y situaciones que creo que no olvidaré en la vida, pero creo que son más numerosas las positivas o por lo menos las que me han hecho terminar la jornada con el orgullo de ser enfermera, y con una gran satisfacción personal. Recuerdo dos situaciones muy emotivas de los primeros ingresos en hospital COVID 19 positivos. Ingresos a mediados de marzo, más de 40 días en UCI, bastante complicados. El agradecimiento de esas familias cuando les entrevistabas por teléfono para preparar el retorno a domicilio no se olvida fácilmente. Ese deseo que vuelva a casa su pareja, pero al mismo tiempo el miedo a que vuelvan. Parece mentira que por teléfono puedas establecer ese vínculo de comunicación y de confianza, se crea ese espacio donde todo se comenta, esos miedos y esas dudas más íntimas. Les dejas hablar y reconduces la conversación hacia el objetivo: que es la educación para la salud. Uno de ellos era un señor que no había abierto la maleta de la pareja cuando volvieron de viaje por miedo al contagio. Realmente te sientes muy realizada como enfermera dando apoyo y resolviendo las dudas, ¿puedo tocarla?, ¿seré yo portador y la puedo volver a contagiar?, ¿mis nietos pueden venir?, … La necesaria educación sanitaria para el manejo de la situación. Nunca olvidaré las palabras de agradecimiento para todo el personal de los diferentes servicios que les atendieron.
7.- Finalment, com valores les campanyes endegades des de CODITA per donar suport a les infermeres a traves d’iniciatives com la recollida de material de protecció, el suport emocional en xarxes o els posicionaments per demanar al Departament més protecció per a totes vosaltres?
El Colegio de enfermeras y enfermeros desde el principio se ha volcado en el apoyo de todo el colectivo, tanto apoyo de reconocimiento en las redes sociales, como en posicionamientos para reclamar más liderazgo enfermero. Las enfermeras tenemos que estar en las mesas de toma de decisiones, nos tienen que oír ya que somo el colectivo que hemos estado en primera línea luchando contra este virus, y estamos preparados para gestionar y liderar situaciones de crisis.
Esta crisis nos ha pillado en un momento muy importante para las enfermeras; con temas de debate como el reconocimiento a nivel mundial, la prescripción enfermera, las especialidades, y el Colegio de enfermería ha estado luchando por este crecimiento profesional.
Hay que hacer un reconocimiento importante a todos los organismos que han hecho donaciones de material, ha sido increíble cómo se ha volcado la población en apoyo de los profesionales sanitarios, y el Colegio ha invertido sus esfuerzos en canalizar y reorientar su actividad en lo que más se necesitaba ahora, el apoyo a los profesionales.
Entrevistem a Eulàlia Chanovas. Estudiant de 4rt d’Infermeria a la Universitat Rovira i Virgili. Està cursant el darrer any del grau al Campus Terres de l’Ebre i s’ha incorporat a la zona d’urgències de l’Hospital Verge Cinta de Tortosa degut a la pandèmia del COVID-19.
1.- Davant la pandèmia per COVID19, el Departament de Salut a través del Col·legis professionals va fer una crida a professionals de la salut per incorporar-se al serveis sanitaris. En el cas de les estudiants de 3rt i de 4rt curs del grau d’infermeria se us va oferir contractar-vos. Com et va arribar la possibilitat d’incorporar-te? Per què a Urgències d’Hospital? T’ho vas pensar molt? Per què?
Des de la URV se’ns va demanar un llistat de gent matriculada al Treball de Final de Grau amb les nostres dades, aquest va ser entregat al Departament de Salut, i va ser així com va començar la crida.
La trucada del Departament va ser esperada amb molta il·lusió i ganes durant uns quants dies, i desprès, la trucada per dir-nos on anàvem. Se’m va fer etern fins el moment que vaig rebre la trucada per ser entrevistada per recursos humans de l’ Hospital Verge Cinta de Tortosa.
Quins nervis aquell dia! Juntes però separades, amb la resta de companyes i amigues de la universitat, esperant ser entrevistades una a una. Va ser en aquesta entrevista on em van comunicar que m’havien assignat al servei d’urgències, que consideraven que tinc potencial per estar en aquest servei. No m’ho vaig pensar gens, amb por però amb moltes ganes, vaig dir que si!
2.- Recordes com va ser el teu primer dia a les urgències en plena pandèmia pel COVID19?. Amb quina sensació t’incorporaves al Servei i què és el que més et va impactar?
Si, crec que ho recordaré tota la vida. Vaig arribar molt angoixada amb molts de nervis, però les infermeres del servei em van acollir molt càlidament. Durant el torn de tarda em va anar passant l’angoixa, m’ensenyaven moltes coses i tenia molt a aprendre!
El dia següent al meu inici, va arribar un pacient amb activació de Codi IAM, sense adonar-me’n, em vaig veure implicada en el procés d’atenció urgent, quanta adrenalina!
3.- Pots explicar-nos quines han estat les principals tasques que has desenvolupat en el servei d’Urgències de l’Hospital? Segueixes fent les mateixes feines ara que encarem la desescalada?
Urgències queda dividida en dues zones: la verda (no Covid) i rojos (sospites de Covid). En la zona verda, les primeres setmanes la nostra tasca era formar-nos, per lo que anava aprenent de totes les infermeres del torn i realitzant algunes tècniques de baixa supervisió. A la zona roja, la meva tasca era ajudar als professionals que entraven dins dels boxs a atendre els pacients: passava material que necessitaven dins, guiava en el treure i posar els EPIS, envasava les mostres per portar a laboratori…
En la desescalada, estic a zona verda, i les meves tasques són més independents. Sempre que ho necessito tinc un equip magnífic al que demanar ajuda o preguntar!
4.- Algunes veus han posat en dubte la vostra preparació i capacitat per posar-vos a primera línia essent estudiants de 4rt i quan encara no heu finalitzat el grau. Tu has dubtat alguna vegada de la teva capacitat per oferir l’atenció i cura que se’t demanava? Creus que heu tingut suficient suport i acompanyament per part de les professionals més veteranes?
Òbviament que he dubtat! Urgències, necessita una reacció immediata a les adversitats, amb molta habilitat i coneixement professional. Però considero que estem ben formades per poder realitzar les tasques que se’ns han demanat, portem des de primer curs fent pràctiques. A part, ens quedaven dos mesos per ser infermers, és a dir, per portar una planta o cert nombre de pacients soles.
Com he dit anteriorment, he tingut molt suport i acompanyament per part de tots els professionals. Dia a dia em segueixen ensenyant i ajudant… està sent una experiència de gran creixement!
5.- Haver estat a primera línia atenent malalts durant una pandèmia ha de ser una gran experiència, molt més si, potser, és la primera experiència laboral. Què creus que has après en aquests dos mesos de pandèmia?. Creus que d’alguna manera et marcarà la teva manera de treballar en el futur ?
Quantes històries tindrem per contar als nostres néts, hem comentat des del primer dia amb les amigues de la universitat. Aquesta primera experiència en el mon laboral ha marcat tant a nivell personal com professional. Crec que m’ha fet créixer ràpidament com a infermera (amb molt per aprendre encara, clar!), però també a nivell personal. Gestionar les emocions, l’estrès, la capacitat d’adaptar-nos dia a dia a tot el que la pandèmia ha suposat per a nosaltres, la incertesa de no saber que passarà la setmana següent, seguir amb les classes on-line i el Treball de Final de Grau, el no poder abraçar als teus en aquells moments de “bajon”, però a la vegada moltíssima il·lusió, ganes, trucades que em retornaven la confiança, l’alegria dels meus de veure’m treballar…
6.- Imagino que per tots els professionals sanitaris ha estat complicat aquest període, com has compaginat el trasbals i el desgast de treballar a primera línia amb el fet de combinar-ho amb el final del grau?
Setmana a setmana anàvem fent, treballant i al sortir fent feina o al revés. S’havia d’aprofitar qualsevol moment que tinguéssim, com sempre m’han dit: lo que puedas hacer hoy no lo dejes para mañana.
7.- Finalment, com valores les campanyes endegades des de CODITA per donar suport a les infermeres a traves d’iniciatives com la recollida de material de protecció, el suport emocional en xarxes o els posicionaments per demanar al Departament més protecció per a totes vosaltres?
Molt positivament! Molt agraïda amb tota la gent que ens ha ajudat, ha confiat i ha lluitat per nosaltres!
Entrevistem a Estrella Martínez. Directora d’infermeria de l’Hospital Verge Cinta de Tortosa (HTVC) i Vocal I del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Tarragona.
1.- Com a Directora d’infermeria de l’Hospital Verge Cinta de Tortosa (HTVC) quantes professionals depenen de la teva direcció?. Davant la pandèmia es va fer una crida a incorporar voluntàriament professionals de la salut ja jubilades. Ha estat el vostre cas? Com ha estat aquesta introducció?
La Direcció d’Infermeria de l’HTVC gestiona aproximadament unes 500 persones, infermeres, llevadores, tècnics auxiliars de cures infermeres, zeladors, fisioterapeutes i tècnics de laboratori o farmàcia, sent les infermeres el col·lectiu més nombrós.
En els dies previs de la pandèmia quan ja sentíem parlar del que estava succeint a països com Itàlia i, el que estava passant a Madrid ens vam posar a treballar en la possibilitat de que haguéssim de buscar professionals no actius als hospitals, vam estar mirant les infermeres que feia poc s’havien jubilat, o que haguessin anat a treballar a atenció primària però que tinguessin perfil d’urgències o cures intensives, per la dificultat en trobar professionals amb aquest perfil.
Al ser professora de la universitat del campus de les Terres de l’Ebre de la URV, també tenia coneixement d’alumnes de 4rt Grau d’Infermeria amb aquest tipus de perfil o que haguessin estat fent pràctiques feia poc a l’hospital, per si les havia d’incorporar.
Al final no vam incorporar infermeres jubilades, era tot una mica incongruent, perquè per una banda el Ministeri i el Departament consideraven les persones de més de 60 anys com a personal vulnerable i, per altra banda, s’estava fent una “crida” perquè aquests professionals estiguessin preparats per si s’havien d’incorporar. Crec que incorporar alumnes de 4rt era una opció més encertada, ja que en breu aquests professionals s’incorporarien al mercat laboral i, almenys havien estat fent pràctiques feia poc i, per tant, podien estar preparats en un temps breu amb un suport i tutoratge d’alguna altra infermera experta. Finalment aquesta va ser l’opció i crec que ha estat positiva, malgrat no haver tingut una demanda de pacients o de mancança de professionals al nostre territori, saber que contàvem amb aquests alumnes et donava una mica de tranquil·litat davant de la incertesa del moment.
2.- D’altra banda, la gestió de la crisi ha provocat en molts casos moviments de professionals des de diferents serveis per reforçar bàsicament urgències i UCIS. Vosaltres heu hagut de fer aquests canvis? Quantes infermeres han canviat de serveis? Com ha estat gestionar-ho des de la Direcció d’Infermeria ?
Aquest punt va ser un dels més difícils, perquè sabíem que no estàvem preparats per triplicar el nombre d’infermeres amb aquestes competències. Les infermeres de les UCI tenen un alt nivell d’expertesa, i aquesta s’aconsegueix en molt temps i formació específica.
Poder formar a més infermeres en aquest camp en un temps exprés ens va provocar un alt nivell d’estrès, vam analitzar quines eren les infermeres que pel seu currículum, pel seu bagatge podien tornar a treballar a les UCI o podien adquirir autonomia en aquestes cures en temps rècord i així va ser, vam buscar infermeres que havien treballat amb anterioritat o que estaven a Urgències i a Quiròfan, per les característiques d’aquest tipus de pacients. La veritat és que la resposta va ser molt positiva per part de totes les infermeres que vam proposar, i també de les auxiliars, no les hem d’oblidar, també han tingut un paper fonamental.
En total, han degut ser uns 30 professionals formats en quinze dies, els formàvem i quan ja es notaven segurs i després d’un tutoratge intens per part de la supervisora i les infermeres de la unitat, passaven ja a treballar en un torn juntament amb altres infermeres, formàvem dos tres per torn cada quinze dies i unes altres…sense parar, ja que els pacients anaven augmentant…pensàvem que no en tindríem prou…Sortosament no va ser així i els pacients greus no es van incrementar com a altres indrets.
3.- Hi ha hagut molta polèmica sobre la falta d’EPIS als centres sanitaris. Heu disposat de prou material de protecció individual? Què heu fet en cas de no tenir-ne?
En el nostre cas no vam tenir dèficit, sí que és cert que cada dia tenies una notícia nova, no arribaven bates o preveies trencament d’estoc d’algun producte determinat i contínuament havíem d’estar pensant i preparant l’opció B i l’opció C o la D per si…Per si s’acabaven les bates, o els guants, o la solució alcohòlica, o les mascaretes…tot era un estrès afegit, patint per si et quedaves sense material, com podries protegir als teus professionals?; tenir-los protegit al màxim va ser una de les nostres prioritats des del moment zero.
Les supervisores de les unitats, la infermera referent en recursos materials i tota la unitat de compres, des de l’inici, ha treballat incansablement perquè les infermeres i tots els professionals tinguessin el material adient, sense excepcions. Hem treballat conjuntament amb la unitat de prevenció de riscos laborals i de medicina preventiva, per avaluar EPI contínuament, saber què es necessitava en cada moment i en quines intervencions per poder ajustar els estocs i quines podien ser les alternatives. Us puc dir que s’ha gestionat de forma excel·lent; per això, vull agrair a tots i cadascun d’ells tot el seu treball incansable, molts dies més de 12 hores diàries ininterrompudes, un dia i un altre…
4.- La feina de Direcció d’Infermeria sempre és complexa. Imagino que davant una pandèmia, situació que fins ara mai s’havia viscut a casa nostra, les dificultats han estat moltes i diverses. Com us heu adaptat per gestionar des de la Direcció d’Infermeria de l’Hospital la pandèmia pel COVID19 i seguir atenent també altres urgències, com per exemple els parts? I quins han estat els principals problemes.?
Al nostre territori, a la fase 1 vam treballar els plans de contingència per a conviure tota l’activitat a la vegada, descrivint circuïts per a pacients COVID i no COVID, tant en l’àrea quirúrgica, urgències i hospitalització, triant als pacients i diferenciant els punts d’atenció, les unitats de destí, definint la gestió dels residus, les àrees netes, les brutes, les zones de pas, quant temps havíem de deixar un ascensor parat abans de fer la neteja…TOT. S’ha analitzat absolutament tot, per a que la seguretat de tots els pacients i dels professionals quedés en tot moment garantida…i a més cada dia un protocol nou, una normativa…cada dia sabies alguna cosa nova sobre com tractar o atendre aquests pacients i els canvis que això suposava. En fi, ha estat una anàlisi intern d’absolutament tot, equips, horaris…tot el que us pugueu imaginar, doncs més.
5.- Des del col·lectiu infermer us heu queixat que no s’ha comptat amb vosaltres alhora de prendre decisions tant sobre la gestió de la pandèmia com de la desescalada del COVID19. Per què creus que no se us té prou presents? I què podeu aportar des del vostre coneixement i expertesa?
Crec que a les infermeres se les té en compte en alguns aspectes de la cura física del pacient, crec que encara hi ha una visió molt tècnica de les nostres funcions. En canvi, jo els dic a les meves alumnes que la part tècnica es pot aprendre amb el temps, però ser infermera és més que això, és l’art de cuidar, és cuidar amb empatia, amb escalf, amb paciència, amb estima, amb delicadesa, en definitiva, amb humanitat. Estem amb els pacients des del naixement fins la mort, atenem els pacients i les seves famílies en tots els aspectes físics i emocionals i a totes hores… però a més, les infermeres tenim un alt nivell de coneixement i expertesa en la gestió de molts altres aspectes organitzatius, de suport i d’acompanyament. Coneixem i cuidem molts aspectes que afecten no només la cura física dels pacients sinó altres aspectes derivats de la gestió en tots els nivells de la salut i malaltia. Veiem als pacients com un tot i no només com una part.
Per exemple, quan s’ha d’operar una persona el metge pensa en fer-li el recanvi de la pròtesi i la infermera pensa en la recuperació física, de la mobilitat, del retorn al domicili, del suport familiar o de la inactivitat laboral. És com estar sempre pensant en alguna cosa més que la malaltia. És afavorir la independència, l’autonomia, la normalitat, sigui quina sigui per aquest pacient i la seva família. Crec que hem de treballar molt perquè aquest lideratge sigui compartit amb altres disciplines.
6.- Finalment, com valores les campanyes endegades des de CODITA per donar suport a les infermeres a traves d’iniciatives com la recollida de material de protecció, el suport emocional en xarxes o els posicionaments per demanar al Departament més protecció per a totes vosaltres?
Crec sincerament que CODITA ha treballat de forma incansable per a cuidar de tots els col·legiats de Tarragona. Ha patit pels moments que s’han viscut a tota la província i s’ha preocupat d’estar en contacte amb molts professionals per saber quines eren les mancances, dubtes o necessitats que tenien.
S’ha treballat en tots els àmbits: per assessorar legalment a les infermeres, garantir els EPI o buscar millores en assegurances per contingència de malaltia entre altres.
Malgrat les dificultats per la pandèmia, hem volgut celebrar amb tots els col·legiats i col·legiades el Dia de la Infermera (12 de maig) i l’Any de les Infermeres i Llevadores, regalant una litografia treballada i dedicada expressament a les infermeres. Ha estat el nostre homenatge a totes elles.
Qui mos ho havia de dir, aquest ha estat el Nostre ANY, l’agraïment i l’aplaudiment de la població ens ho ha recordat cada dia. Ara falta que els nostres gestors i responsables polítics sàpiguen reconèixer la nostra tasca i posar la nostra professió al lloc que li toca, millorant el desenvolupament de la professió i garantint el nombre de professionals que els nostres pacients requereixen. Aquesta seria una molt bona forma d’agrair-ho.
Entrevistem a Susana García infermera sociosanitari
1.- Les tasques infermeres en un sociosanitari ja son força complexes donat el perfil de les persones que hi estan ingressades, amb patologies cròniques invalidants o d’alta complexitat. Com heu viscut en aquest entorn l’amenaça i arribada del COVID19?
En el nostre centre, Residència Lo Parralet , hem reforçat la prevenció i des del 5 de març vam iniciar el confinament de tot els residents per intentar evitar l’arribada del COVID19 al centre. Al disposar de formació en la gestió davant incidents per NBQR (nuclear, biològica, química i radiològica) vaig començar a implementar mesures d’actuació abans dels procediments oficials. Això també ha generat que tinguès que desenvolupar un procediment de treball més exhaustiu per detectar els casos el més aviat possible.
L’amenaça de COVID19 va causar estrés a alguns gerocultors, i això va requerir una intervenció personalitzada per a disminuir el seu estrés i ansietat amb informació detallada i reforçament dels protocols de seguretat personal.
Un problema fonamental ha estat, des del meu punt de vista, l’excés d ‘informació en alguns mitjans de comunicació i el to agressiu amb el que informaven, això (només sentint sense escoltar) generava ansietat no només a alguns pacients sinó també a alguns membres de l’equip.
2.- Han estat les patologies que heu de tractar (fractures, rehabilitació, cures pal·liatives, subaguts) un problema afegit alhora de tenir cura d’aquests pacients en l’entorn COVID19?.
Si, ja que es van suspendre totes les visites de consultes externes i vam necessitar realitzar una visita a l’Hospital Joan XXIII per una resident. Això ens va comportar la necessitat de coordinar-nos amb les ambulàncies de Transport Sanitari No Urgent, que van traslladar la dona a l’Hospital, amb l’Hospital i amb la familia.
3.- Com heu fet el seu seguiment i tractament d’aquests pacients tant si eren negatius com positius de COVID19?
Afortunadament no hem tingut cap positiu de COVID19 ni cap pacient afectat. Però a més a més hem sigut molt estrictes en el control diari de constants i de marcadors de agreujament del pacient, mesurant tots els dies l’oxigen en sang, la temperatura axil·lar, la freqüència respiratòria, la freqüència cardíaca i la tensió arterial.
4.- Heu hagut d’aïllar zones com a qualsevol altre centre sanitari, davant de la sospita d’algun positiu o confirmació de positiu? Com ho heu organitzat?
Afortunadament no hem tingut cap cas, però vam dissenyar un procediment d’aïllament de cas per si teniem algú on empravem els espais de fisioterapia com habitació per aïllar.
5.- Com estan vivint els pacients ingressats aquesta situació complexa (també em refereixo a si tenen por) i l’aïllament dels familiars ?
Els pacients ho han viscut amb incertesa al començament i por, però vam desenvolupar una tasca d’informació continuada aportant dades actualitzades i insistint en que nosaltres no teniem la mateixa situació que altres comunitats autònomes que sortien als mitjans de comunicació.
Per disminuir l’estrés vam organitzar activitats diferents com vermuts al terrat, activitats de lleure amb la nostra educadora social, la Berta i la directora Sonia va aconseguir instal·lar Skype al ordinador de la sala d’estar per afavorir la comunicació diària dels residents amb les seves families “cara a cara” on-line.
6.- Les residències i els sociosanitaris han estat enormement castigats pel virus del COVID19. Per què creus que això ha passat? I com heu fet front a la situació?
La prevenció és una eina fonamental per prevenir els contagis, crec que hi ha un problema de ràtios que fa que alguns dels centres hagin estat desbordats i no hagin pogut assolir el control dels seus residents. D’altra banda, nosaltres treballem en equip amb la nostra Àrea Bàsica de Salut Vandellòs-Hospitalet de l’Infant i hem reforçat els protocols de treball per si ens trobessim algú cas.
7.- Finalment, com valores les campanyes endegades des de CODITA per donar suport a les infermeres a traves d’iniciatives com la recollida de material de protecció, el suport emocional en xarxes o els posicionaments per demanar al Departament més protecció per a totes vosaltres?.
Agraeixo el suport emocional en xarxes a totes les companyes infermeres i sanitaris (tècnics en emergències sanitàries, tècnics en cures auxiliars d’infermeria, metges, farmaceùtics…segur que em deixo algú….).
El posicionament per demanar al Departament més protecció i eines com els equips de protecció individual adients per desenvolupar la nostra tasca amb seguretat ha estat fonamental per aconseguir concienciació de la importància de la planificació i previsió dels materials de protecció davant d’epidèmies com aquesta (o les futures).
De fet, han estat diversos els actes de solidaritat cap als professionals. En el nostre Centre hem rebut material de particulars i entitats locals del territori que hem agraït molt. Al nostre perfil de facebook es pot veure totes les entitats i particulars que ens han aportat material, no nomès de protecció sinó també d’esbarjo com pel·lícules de DVD clàssiques, llibres…
Entrevistem a Gerard Mora, Responsable Coordinador Unitat Presa Mostres Coronavirus i Secretari del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Tarragona.
1.- Els serveis territorials de Salut del Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre va posar en marxa una Unitat per fer proves PCR des de i coordinat per Atenció Primària en diferents centres i residències de gent gran, en un moment en que la pandèmia havia arribat al seu punt àlgid. Explica’ns quan i com neix aquesta Unitat ? I amb quin objectiu es posa en marxa.
A l’inici de la pandèmia es van començar a fer proves PCR a usuaris comunitaris coordinades per les Unitats de Vigilància Epidemiològica i pel SEM. A mesura que la situació avançava i es complicava des de Salut es va creure convenient fer una “radiografia” de les residències, centres d’acollida, centres penitenciaris per tal de poder detectar precoçment focus de possibles brots. Hi havia el precedent d’altres demarcacions amb grans brots a residències, però cal destacar que a Tarragona i a les Terres de l’Ebre gràcies a la coordinació de les residències i l’Atenció Primària s’ha treballat per minimitzar els efectes de la pandèmia d’una manera molt efectiva.
2.- Mobilitzant tanta gent i realitzar tantes proves PCR i el seu seguiment deu haver estat molt complicat. Quants professionals heu estat fent aquestes proves PRC, quants havíeu de ser per cada PRC que fèieu, i a quanta gent se li han fet durant el temps que el dispositiu ha estat en marxa?.
A les Terres de l’Ebre s’han fet més de 4900 proves PCR a residències, centres d’acollida, usuaris comunitaris i pacients prequirúrgics, entre d’altres. Com tu dius hi ha la complexitat d’actuar ràpid i la complexitat de la dispersió geogràfica. A més, cal dir que els primers dies hi va haver descoordinació amb els protocols de Salut i del Ministeri, que feien canviar l’estratègia cada dos per tres. Això, clar, generava bastant neguit als professionals, però considero que aquesta crisi ens ha posat a prova a tots, i ens estem en sortint.
Pel que fa a la Unitat està liderada per infermeres i, en els moments més aguts, hem treballat fins a 20 infermeres. Ha estat creada i formada per professionals de primària que van deixar els seus equips habituals per incorporar-se a la Unitat de mostres. I en alguns moment, per donar a l’abast amb tot el volum de proves, s’incorporaven puntualment infermeres de primària de reforç; i és que un dels punts forts a destacar en tota la pandèmia que hem viscut, ha estat la implicació dels professionals.
També vull destacar el paper de les infermeres pregraduades, estudiants de 4rt que sense la seva implicació i el seu suport res d’això hagués estat possible.
3.- Fèieu el seguiment dels resultats? Llavors, com gestionàveu els resultats en funció de si eren positius o negatius?.
Els resultats es canalitzaven a través d’atenció primària, però si que fèiem seguiment sobretot per detectar precoçment casos positius, quan es detectava un cas s’informava a la direcció d’atenció primària i es feia una notificació a la Unitat de Vigilància Epidemiològica.
4.- Està fent proves PCR contínuament deu ser estressant, pel component de risc de contagi. Com ho heu portat això els professionals? Quines mesures d’higiene fèieu abans i després de fer les proves?.
Al principi si que sents una certa por, sobretot quan penses amb la família, però si ho mires fredament cada dia a la nostra feina vivim riscos de contagis, entre d’altres riscos. En tot moment hem disposat d’Equips de Protecció Individual i els hem utilitzat. També cal recordar la higiene de mans a cada moment, i desprès a l’arribar a casa cadascú seguíem el nostre ritual particular.
5- Crec que heu fet proves a Centres d’Acollida, a Residències, fins i tot a Convents. Per què aquests centres? Us heu trobat a la gent especialment preocupada o espantada? En alguna ocasió algú no s’ha volgut fer la prova?
Si, bé com deia, s’han fet en aquests centres seguint indicacions del Departament de Salut, i perquè son llocs d’especial interès a nivell comunitari i epidemiològic, ja que son dispositius on conviu molta gent i cal detectar focus d’infecció.
La població en general esta espantada, la veritat es allà on hem anat a fer les proves la gent ho ha viscut positivament, amb certa lleugeresa; de totes maneres sempre hem explicat a tothom que és una PCR i el què detecta. També aclaríem que en aquell moment podia sortit negativa, però que als dos dies es podia començar amb símptomes. Hi havia gent amb por per la tècnica en sí, però una vegada se’ls explicava se la feien sense problema.
6.- Amb tantes proves i visitant a tanta gent, segur que tens més d’una anècdota per explicar. En comparteixes alguna?
Crec que el millor ha estat l’equip de gent que hem format del que m’emporto grans moments. D’anècdotes n’hem viscut milers, algunes de tristes com ara haver de fer les proves a dos germans de 3 i 10 anys a un centre d’acollida, i algunes de gracioses…en una residència, com anàvem vestits amb els EPIS, hi va haver una dona que no sabia si jo era un noi o una noia.
7.- Crec que a principis de juny ja heu deixat de fer les proves PCR. Per què? I com valores l’organització d’aquest servei un cop acabada la seva tasca ?
Proves se’n continuen fent, ara als Centres d’Atenció Primària, i estem preparats per poder actuar davant la sospita d’un brot comunitari. Crec que aquesta crisi ens ha tret a tots de la nostra zona de confort i ens ha posat a prova. A l’inici crear una Unitat de zero amb la complexitat del moment va ser un repte per tots. Aquesta complexitat va suposar moments d’incertesa, però crec que el que defineix a les Unitats son les persones, i gràcies a les petites aportacions de cada membre, de la direcció i dels suports que hem rebut, al final l’organització de la Unitat ha estat un èxit.
8.- Finalment, com valores les campanyes endegades des de CODITA per donar suport a les infermeres a traves d’iniciatives com la recollida de material de protecció, el suport emocional en xarxes o els posicionaments per demanar al Departament més protecció per a totes vosaltres?.
Crec que CODITA ha estat al lloc on tocava. Hem fet visible la nostra professió, hem demanat material de protecció i l’hem distribuït allà on feia falta, hem gestionat campanyes de suport emocional i hem reclamat lideratge infermer a les institucions. Precisament sobre aquest últim punt que penso que algunes no tenen en compte a les infermeres. Quin sentit té que en alguns comitès de direcció es mantinguin al marge a les infermeres? Crec que alguns punts de la gestió de la crisi haguessin estat millor resolts si s’hagués tingut més en compte a les infermeres.
Penso que des de CODITA hem de continuar treballant per defensar la professió i fer visible a les infermeres de Tarragona, i així ho farem, perquè hi estem compromeses.
Entrevistem a Rut René, infermera de la Unitat de Suport Vital Avançat amb infermeria del Vendrell i col·legiada de CODITA
1.- Com a infermera del SEM sovint has estat dels primers professionals sanitaris que contactaven amb pacients amb COVID19. Com heu trobat als pacients COVID19 que trucaven al SEM? Eren majoritàriament casos greus? Se’ls veia especialment espantats?
Aquesta pandèmia ha estat una situació molt complexa mai viscuda abans, i la veritat és que vaig percebre dos moments diferents importants.
Primer quan es començaven a veure’s casos a països tan a prop com Itàlia. Llavors van aparèixer els primers casos a la nostra comunitat; recordem que inicialment eren casos que es relacionaven amb persones que havien viatjat als països on hi havia malalts i que presentaven uns símptomes determinats. Nosaltres, quan anàvem als domicilis ja vèiem malalts amb febre, tos, amb una lleugera dificultat respiratòria, que requerien d’una atenció sanitària però que no se’ns presentaven en aquell moment com a malalts greus.
Però aquests malalts ja estaven espantats. I, tot i que entenien la nostra forma de treballar, quan ens veien entrar al pis amb els EPI, que només hi accedia un dels professionals sanitaris de l’equip, doncs tant el pacient com els familiars s’espantaven, i als veïns els creava expectació. Però, normalment podíem explicar la situació i tant el malalt com els familiars ho entenien.
Però quan van començar a augmentar els casos i es va iniciar l’estat d’Alarma, començàvem a veure una altra situació….Les alertes que rebíem eren més greus. Sovint ens trobàvem al domicili amb un pacient molt crític, un pacient greu, i parlo en la majoria dels casos. Per la meva observació personal crec que una part era perquè la població era conscient de la sobrecàrrega que hi havia als hospitals i es mantenien a casa, de manera que trucaven al SEM quan realment ja estaven força malament.
Ha estat una experiència molt dura. Malgrat que la majoria eren pacients grans, hem vist pacients joves, greus, sense tenir antecedents respiratoris. També ha estat difícil gestionar com t’emportaves al malalt i deixaves la família al domicili. Era una situació difícil, on els deixaves a casa desemparats.
2.- Com era gestionar amb la família del pacient que havíeu d’emportar-vos al malalt però que havia d’anar sol cap a l`Hospital?
Els familiars patien per no poder estar amb al malalt, per no poder-lo acompanyar a l’hospital. I nosaltres només els podíem dir la situació tan crítica que vèiem, intubàvem al malalt i depenent de l’evolució, potser els familiars ja sabien que igual no el tornarien a veure més… Moltes vegades no calen paraules, amb la comunicació no verbal era suficient per adonar-te del patiment de la família.
He de dir, però, que la veritat és que davant d’aquesta complexa situació, la posició familiar en la majoria dels casos va ser exemplar perquè ho comprenien. Però el seu dolor, la seva impotència, la ràbia que tenien, es podia observar.
I, a més, nosaltres patíem un problema afegit: es que no podíem consolar als familiars, no podíem fer-los costat; es quedaven sols a casa, el confinament feia la situació molt més difícil… i la població tenia por.
3.- Un cop traslladàveu el pacient a l’Hospital, què fèieu després? Com us desinfectàveu? I l’ambulància? Quins protocols heu seguit?
Després d’aquests serveis tan complexos havíem de continuar, perquè ens esperava una altra situació. Era un no parar.
En quan arribàvem a l’Hospital, a la mateixa porta un cop havíem deixat el pacient, ja desinfectàvem tota l’ambulància; això va suposar que el serveis s’allargaven més de l’habitual.
Seguidament ens trèiem els EPI, sempre amb l’ajuda del teu company d’equip i seguint tots els protocols, perquè el procés de treure l’EPI és molt important, i és quan hi ha mes risc de contaminació. Per tant, sempre hem seguit els protocols i realitzat els mateixos passos.
4.- Quins eren els casos més habituals que ateníeu com a SEM abans del COVID19 aquí a Tarragona?. Us ha canviat la pandèmia la feina i la manera de fer-la?.
Abans de la pandèmia, com a Unitat de Suport Vital Avançat amb infermeria, els casos més habituals eren accidents de trànsit, accidents laborals, malalts amb patologia crònica que s’aguditzaven, infarts de miocardi…Tot això amb el confinament va canviar molt. Hi va haver una reducció molt important dels accidents de trànsit i laborals, lògic amb les mesures de confinament.
També vam veure una davallada del servei per part del pacient crònic. Era el típic pacient que no volia anar a l’hospital per por, pel risc de contagi; de manera, que en la majoria dels casos quan ens traslladàvem al seu domicili intentàvem administrar-li medicació per alleugerar símptomes i evitar el trasllat hospitalari. També es va notar una reducció de les patologies agudes, com infart agut de miocardi.
5.-Quants casos COVID19 heu atès des del SEM Tarragona durant aquests quasi tres mesos? Vau percebre la magnitud de la pandèmia pel gran nombre de casos que calia atendre?
Aquesta xifra realment no la tinc, perquè al territori de Tarragona hi ha diferents Unitats de Suport Vital Bàsic i Avançatdistribuïdes estratègicament per la geografia, per tant, no sabria dir quin percentatge.
Però, la meva impressió, per les guàrdies fetes durant la pandèmia, és que va haver un gran augment del serveis relacionats COVID-19 i èxitus al domicili.
6.- Heu atès algun cas no COVID19 durant el període de la pandèmia? Com s’ha gestionat aquesta atenció a altres malalties que poden requerir també molta urgència?
Sí, es clar que n’hem atès. És cert que es va notar un descens però la població patia altres malalties a les que s’havia d’atendre i, de fet, es van observar també moltes patologies psiquiàtriques.
La nostra actuació ha estat sempre la mateixa, molt pendents de la prevenció des del principi. Tot i que els protocols anaven canviant i s’afegien nous símptomes, sempre hem realitzat mesures bàsiques de prevenció a tots els pacients.
Si els pacients no Covid havien de ser traslladats a l’Hospital, era la Central de Coordinació Sanitària del SEM la que ens indicava a quin Centre el podíem portar, donat que com sabeu el personal sanitari hospitalari va fer un esforç extraordinari per augmentar llits d’UCI, i que, per tant, també es pogués atendre aquests altres pacients crítics.
7.- Finalment, com valores les campanyes endegades des de CODITA per donar suport a les infermeres a través d’iniciatives com la recollida de material de protecció, el suport emocional en xarxes o els posicionaments per demanar al Departament més protecció per a totes vosaltres?
CODITA, com altres entitats, han realitzat unes grans campanyes, molt útils i necessàries, especialment amb la recollida de material protector.
Cal donar les gràcies no només a aquestes campanyes, també a la població que de forma altruista ens ha ajudat fent donació de productes i material. La seva col·laboració ha estat fonamental.
La nostra resposta com a col·lectiu infermer durant la pandèmia ens porta a saber que ara és el moment de lluitar per la nostra professió. Ja sigui per desconeixement o per mancança d’informació, la nostra professió mai ha estat valorada ni per la població ni per les institucions. Ara és el moment de posar-la en valor, perquè la població sí ha vist què necessàries que som.
També crec que promocionar programes d’ajuda psicològica ha estat molt encertat, perquè aquesta pandèmia ha deixat i deixarà una gran petjada al personal sanitari.
Entrevistem a Sandra Inestal, Infermera d’urgències a Hospital Sant Pau i Santa Tecla i col·legiada de CODITA
1.- Sandra tu ets infermera d’Urgències a l’Hospital Sant Pau i Santa Tecla i vas contagiar-te de COVID19. Com creus que et vas contagiar? Com vas començar a sospitar que potser estaves malalta?
Crec que em vaig contagiar en el dia a dia, treballant a Urgències, atenent pacients crítics, amb ventilació mecànica i alts fluxos, són pacients complexes que requereixen moltes cures.
La veritat és que els meus primers símptomes van ser molt inespecífics i no els hi vaig donar importància. Jo pensava que era cansament, portàvem un mes treballant molt i amb dies que eren molt durs, fins que un dia mentre estava treballant una companya es va adonar que m’ofegava mentre parlava amb ella, i llavors ja va començar tot: proves, analítiques, tractament, ingrés…
2.- Vas estar una setmana ingressada a planta amb una pneumònia. Com et senties? Tenies por de com podia anar evolucionant la malaltia? Què pensaves?
Al principi, quan em van dir que m’havia de quedar ingressada vaig dir que no, que no podia ser i que no volia, jo volia marxar cap a casa. Mentre estava al box d’Urgències, vaig anar prenent consciència del que m’estava passant.
La veritat és que en la única cosa que pensava era com li diria als meus pares que m’havia de quedar ingressada a l’hospital perquè tenia una pneumònia, i que sospitaven que podia ser COVID-19. En dies anteriors, havíem parlat i estaven patint força, tenien por de que ho pogués agafar. Jo intentava treure-li importància quan parlava amb ells. La veritat que va ser dur haver de dir-los que ho havia agafat!
Sobre què pensava, doncs… és que jo em trobava força bé, en repòs no m’ofegava i no vaig tenir febre durant l’ingrés. Però no podia parar de pensar en aquells pacients que havien anat malament, en aquells que havien acabat a la UCI perquè s’havia complicat la malaltia. I llavors pensava que jo no volia estar malament, i, per descomptat, que no volia evolucionar a pitjor.
Tampoc deixava de pensar en els meus companys, que continuaven treballant.
3.- Com va ser la relació amb els companys de feina que et tractaven i curaven durant l’ingrés?. Els veies especialment preocupats per tu i per com anava evolucionant la pandèmia?
La veritat que durant l’ingrés em vaig sentir molt estimada, tots les companyes que entraven a l’habitació sempre tenien unes paraules boniques per a nosaltres. Només tinc paraules d’agraïment cap a totes les persones que en algun moment o altre s’han preocupat per mi.
Vam tenir la sort que alguns companys venien a l’habitació a veure’ns i així es feia més amè, es quedaven a la porta, però ja passàvem una estona.
Realment, els veies preocupats per la situació, per la pandèmia, pels companys que havien d’atendre, pels que estaven a casa, pels familiars… Sincerament, crec que ha estat una situació crítica i molt complicada, que ningú estava preparat per afrontar.
4.- Vas compartir habitació amb un metge resident que treballa a l’Hospital amb tu. Com va ser això que acabéssiu els dos a la mateixa habitació? Us va ajudar estar junts durant l’ingrés?
Va coincidir que vam ingressar justament al mateix moment, amb un dia de diferència. I quan la meva PCR va sortir positiva, ens van preguntar si volíem estar junts. Jo no m’ho vaig pensar gens, s’havia que estar acompanyada seria molt millor que estar sola, i així va ser.
Amb ell va ser molt fàcil la convivència i sí, estar acompanyada va ajudar a la meva recuperació i a la seva segurament també.
Fins i tot diria que els dies després de l’alta a domicili ens trobàvem a faltar.
5.- Un cop vas tenir l’alta, vas haver de fer 15 dies de quarantena. Com et trobaves? Com ho vas portar? Què vas sentir quan finalment la prova va donar negatiu?
Vaig fer l’aïllament domiciliari a casa meva, visc sola i no vaig voler anar a casa dels meus pares per no contagiar-los. Em trobava força bé, la primera setmana va ser força amena, la meva família i amics em portaven menjar i me’l deixaven a la porta, fèiem una mica de conversa amb distància i mascareta i així passaven els dies.
La segona setmana va ser més dura, perquè ja portava molts dies en aïllament i sola. Però tan bon punt vaig poder sortir de casa i anar a caminar una mica ja va ser diferent. I de fet, el primer dia que vaig sortir, vaig tornar a casa molt i molt ofegada, però a poc a poc, he anat recuperant capacitat pulmonar.
6.- Després de la quarantena, et vas poder reincorporar ja a la feina?. Has patit conseqüències sobre la salut després del COVID19? Què fas per recuperar-te?
Em vaig poder reincorporar al cap d’un mes de la baixa. Encara em queda una mica d’ofec a l’esforç, però res que no m’impedeixi fer la meva feina. Per recuperar-me, a nivell pulmonar, vaig fer exercicis pulmonars que em van anar molt bé. I des de que es pot sortir una mica més, intento anar a caminar cada dia pel matí o per la tarda, i els dies que no treballo intento fer alguna cosa més, muntanya sobretot. El que més em costa és fer pujada.
7.- Finalment, com valores les campanyes engegades des de CODITA per donar suport a les infermeres a traves d’iniciatives com la recollida de material de protecció, el suport emocional en xarxes o els posicionaments per demanar al Departament més protecció per a totes vosaltres?.
Em sembla perfecte, és una molt bona iniciativa. El Col·legi sempre dona suport als col·legiats i entitats i centres de la ciutat. Al final de totes aquestes ajudes i recollides de materials ens hem beneficiat totes i cadascuna de les col·legiades.
Entrevistem a Sonia Ponce, responsable de la línia pediàtrica Atenció Primària de Tortosa, CAP Baix Ebre. Durant la pandèmia per COVID19 va estar al CAP Roquetes. La seva mare va ser la primera pacient per COVID a Tortosa i col·legiada de CODITA
1.- La teva mare va ser el pacient 1 per COVID a Tortosa. De fet, els teus pares no viuen ni a ciutat, sinó a les afores. Com va ser que la teva mare (i després el pare) es va contagiar de COVID19?
Sí, ells viuen al camp, i el contagi va ser perquè una germana del meu pare va estar de viatge a Conca a veure uns familiars que van acabar ingressats a Madrid amb pneumònia i COVID positiu. Aquesta germana del meu pare es va contagiar allí i quan va venir a Tortosa va a anar a visitar als meus pares i els va contagiar.
2.- Un cop la mare va ingressar, tu vas haver d’aïllar-te a casa teva, i el teu pare a casa d’ell. Explica’ns què va suposar tot això? Com us vau poder organitzar? I com era la comunicació amb la mare (que llavors era a planta)?
D’entrada va ser tot un dalt a baix, la mare ingressada aïllada a la planta de medicina interna de l’hospital Verge de la Cinta, el pare aïllat a casa seva sol i jo aïllada preventivament a casa meva tot i que jo vaig ser negativa en la prova de la PCR.
La comunicació que tenia amb ells era per whatsapp i pràcticament sempre amb missatges escrits ja que la mare es fatigava molt quan parlava i si fèiem vídeo trucada s’emocionava i tampoc era molt positiu per a ella.
La veritat és que els primers dies van ser molt durs ja que com va ser la primera pacient els circuits no estaven ben definits i va agafar a tothom amb poca previsió respecte d’algunes coses. Per exemple, fa fer complicada la comunicació amb els professionals que portaven la mare, sobretot tenint en compte que jo també estava confinada i per tant no podia anar a l’hospital; però he de dir que tant bon punt ho vam comunicar i vam expressar aquestes dificultats per comunicar-nos, les coses de seguida van anar d’una altra manera. Així que tots els dies ens trucaven per donar-nos informació de com estava la mare. De fet, estem molt, molt agraïts amb tots els professionals que han atès als pares, absolutament tots: metges, infermeres, auxiliars, personal de neteja, zeladors, personal de cuina…Tots, no voldria deixar-me a ningú. Estem molt agraïts.
3.- Al cap d’uns dies d’estar a planta, et comuniquen que la mare passa a la UCI perquè ha empitjorat. Pots comunicar-te d’alguna manera amb ella? Com ho vius, quan tu també estàs aïllada?. T’arribes a comunicar amb ella? Quan?
Aquest dia el recordo amb molta angoixa. El pare havia ingressat la nit abans i va ser ell el que em va dir que la mare la traslladaven a la UCI; al cap d’una estona va ser la doctora que em va trucar per dir-me que degut a l’estat de salut veien oportú fer el trasllat de la planta a la UCI. Van passar aproximadament unes sis hores fins que vaig poder comunicar-me amb la mare, i van ser molt dures, perquè per suposat que confies amb els professionals, però no saps el que passarà ni com està…I comences a pensar si l’hauran d’intubar, si aconseguirà millorar, si el desenllaç serà dolent…Et passen moltes coses per la ment i més amb la impotència de no poder fer res, ni tant sols apropar-te a l’hospital.
Però finalment, com et comentava, quan havien transcorregut aproximadament unes sis hores la mare em va enviar un whatsapp, quan va tenir una miqueta de força per fer-ho, i em va dir que estava tranquil·la i que es sentia acompanyada pels professionals que l’envoltaven i això, sincerament, et reconforta molt, tot i el patiment que ja t’he comentat.
4.- I paral·lelament el pare també amb COVID19 ha d’ingressar a l’Hospital on tens la mare. Com va ser aquest procés? Vas poder-ho gestionar d’alguna manera? El pare també va necessitar ingrés a l’UCI?
El pare estava al domicili aïllat i parlàvem per telèfon, recordo que la mare va ingressar un dimecres dia 11 de març i el pare el dia 16 a la nit em va dir que es trobava més fatigat i tenia febre. Vaig decidir trucar al CAP Temple per parlar amb el metge de guàrdia i comentar-li com estava la situació. I de fet, la seva saturació també era justa, és a dir, que no anàvem bé, i la clínica estava empitjorant i l’estat general d’ell també pel que jo podia deduir amb el que m’explicava. Per tot això, el company que estava de guàrdia va creure convenient traslladar-lo a l’hospital per poder fer proves complementàries, i finalment, ens van confirmar que tenia pneumònia. Va quedar ingressat amb aïllament també a la planta de medicina interna.
El pare per sort no va necessitar ingrés a UCI, ho vam poder gestionar amb l’ingrés a la planta.
5.- Els teus pares, doncs, van estar ingressat alhora a l’Hospital. Van coincidir a planta o a l’ habitació? De fet, la teva mare va arribar a estar 29 dies ingressada. Vas poder saber d’ells durant l’ingrés? Com ho feies? Com i quan et comunicaves amb ells?
Sí, quan la mare va sortir de la UCI, els van ficar junts a l’habitació i la veritat és que per a mi això va ser un pas endavant ja que almenys tenia la tranquil·litat de que estaven junts.
Ens parlàvem pel telèfon mòbil, per watts i també fèiem alguna videoconferència.
L’últim dia que van estar ingressats va coincidir amb la posada en marxa del projecte Amb tu i els companys de l’hospital van provar amb ells i amb mi com anaven les tablets de l’hospital per fer les videotrucades.
6.- Un cop passada la teva quarantena, vas poder veure als teus pares? Havien ja sortit de l’Hospital? Com va ser la re-trobada?
Quan vaig acabar la quarantena vaig pujar a l’hospital i els vaig poder veure amb l’EPI posat i amb distància. Va ser un moment esperat però alhora molt dur, el pare estava a la vora de la finestra i la mare al llit amb l’oxigen ficat; una mescla de sensacions i sentiments difícils d’explicar. Estava molt contenta de veure’ls, molt emocionada i alhora intentant contenir l’emoció per a no fer-los patir més a ells.
Al dos dies vaig tornar a pujar amb la idea de veure’ls altre cop però degut als canvis en els protocols ja no em van deixar passar a l’habitació. Va ser un cop dur, tot i que entenia perfectament que els protocols marquen la nostra manera d’actuar. Però jo pujava amb la idea feta de poder veure’ls novament, i em vaig quedar bastant malament anímicament. A més, els vaig haver d’explicar a ells que estava a l’hospital però que havien hagut canvis en els protocols i que, per tant, no podria anar més a l’habitació, si es que no tornaven a haver canvis.
Ells ho van entendre, però la sensació va ser desagradable, sobretot perquè els havia vist només un ratet després de 14 dies, i en aquell moment anava amb la idea d’arribar i tornar-los a veure, i de sobte et trobes que et diuen que no pots entrar. Et quedes com amb mal cos.
7.- Com està sent la recuperació de tots dos després d’haver passat la malaltia? Quins tipus de seqüeles tenen?
El pare està bé, tot i que anímicament ho porta regular. La mare encara no està bé, és una pacient amb pluripatologies, i ara tot està descontrolat, portem tres mesos i mig i es fa molt llarg i pesat.
De fet, la mare sempre havia sigut la cuidadora i ara és el pare qui fa de cuidador, s’ha d’entendre que costa. La mare ha sigut sempre una persona molt treballadora, vital i lluitadora i ara veure-la així, és per a tots dur i per al pare, que és qui està tot el dia amb ella, no és fàcil.
El divendres, dia 19 de juny, li vaig repetir la PCR, ja no recordava quantes li havíem fet, diria que sis. Aquell dia estava de guàrdia i vaig mirar si estaven els resultats. La veritat es que tenia por de mirar els resultats, amb tants positius, però finalment va sortir negatiu. Estava tant emocionada que vaig demanar als companys de la guàrdia si podia sortir per anar a casa als pares a dir-los en persona el resultat. Va ser molt emocionant, vaig poder abraçar la mare que feia molts mesos que no ho podia fer. De fet, ens vam abraçar els tres, el pare, la mare i jo. Tampoc van faltar plors d’alegria perquè tot i que la mare encara no es troba bé del tot, aquesta PCR negativa és un pas més cap a la victòria, malgrat que sabem que hem de ser molt curosos.
8.- Finalment, com valores les campanyes endegades des de CODITA per donar suport a les infermeres a traves d’iniciatives com la recollida de material de protecció, el suport emocional en xarxes o els posicionaments per demanar al Departament més protecció per a totes vosaltres?.
Només puc dir gràcies per tot el que s’ha fet i es fa. Crec que és molt important que com a professionals ens sentim recolzats, i en aquest cas CODITA ha estat molt propera a tots i totes les professionals d’infermeria. De fet, ho he viscut en primera persona, ja que, tot i el que he passat, em vaig oferir voluntària per anar a fer les PCR a les residències i després a infància, i vaig poder fer jo mateixa entrega de material a alguna residència.
Entrevistem a a l’Infermer Pere Dalmau Llorca, de la Fundació Pere Mata d’Amposta, Terres de l’Ebre i col·legiat de CODITA
1.-Per a les persones amb malaltia mental és fonamental la relació terapèutica personal de confiança que estableixen amb el personal sanitari. La pandèmia del COVID19 i el confinament ha suposat un canvi en les intervencions, imagino, canviant la forma de visitar-los. Com heu seguit treballant durant la pandèmia? Heu pogut mantenir aquesta relació de confiança? Heu fet telemedicina? Com l’han viscut els pacients?
Tant als usuaris i usuàries, com als i les professionals el COVID19 ens ha canviat el dia a dia i també la forma de treballar. Aquesta ha estat una situació transversal que ha estat impossible obviar però, és veritat que ha afectat de forma diferent depenent dels recursos; així, mentre als recursos d’hospitalització hem hagut de mantenir una certa normalitat en el funcionament, amb algunes modificacions relacionades amb aïllaments preventius i anul·lació de visites familiars, a la resta de recursos comunitaris i a les hospitalitzacions parcials s’han dut a terme principalment consultes de forma telemàtica, amb certs visites presencials puntuals. La veritat és que la resposta així com l’adaptabilitat dels usuaris i les usuàries ens ha sorprès gratament. Tot i les mesures de distanciament que hem hagut de seguir, en tots els recursos s’ha intentat mantenir la presència de les infermeres i dels infermers i l’acompanyament en tot el procés.
2.- La crisi de la pandèmia ha fet que visquem en un entorn insegur i incert. Aquesta situació ha empitjorat la malaltia i la situació dels malalts mentals? Per què? i Com?
Hem detectat un augment de quadres d’estrès i un augment en el consum de psicofàrmacs, segons estudis actuals, i és que molta de la població ha necessitat d’ajuda per relaxar-se i dormir.
Hi ha diversos factors que empitjoren la situació com pot ser l’estrès i la precarietat econòmica. L’estrès és un factor de patiment per a les persones amb problemes de salut mental de base; suposa un augment de les preocupacions, desesperança, més sensació d’aïllament de la resta de persones, més ràbia, més tristesa i en definitiva més sofriment. Ansietat, obesitat, addiccions a noves tecnologies i somatitzacions de l’estrès són problemes freqüents en menors d’edat.
La precarietat econòmica i l’increment de problemes per trobar i conservar feina son factors que es poden sumar als problemes de salut mental i que en dificulten l’evolució.
De fet, la situació d’estrès que hem patit feia molt temps que no es vivia, possiblement des de la II Guerra Mundial. Els trastorns que es generaran pels efectes sanitaris i socioeconòmics del virus ja estan provocant quadres depressius, abús de substàncies i inclús intents de suïcidis.
Per altra banda, també ens trobem que persones amb problemes de salut mental ens expliquen sentir-se “entrenades” per a la situació de por per la pandèmia que estem vivint; en el sentit de que la por és una vivència que els acompanya en el seu procés vital (por a la malaltia, a la soledat, a la mort, als ingressos…).
3.- El confinament també ha estat una complicació afegida per aquests tipus de pacients? Per què?
Sense dubte, com tots sabem les condicions de confinament no han estat fàcils i per alguns dels nostres usuaris ha estat dificilíssim per les característiques pròpies d’alguns diagnòstics; per exemple, penso en les dificultats que ha pogut tenir la població infantil amb alguns diagnòstics concrets. El confinament també ha posat a prova els processos de desintoxicació, inclòs els d’aquelles persones que ja ho havien superat. L’augment del temps lliure o l’ansietat que pot provocar el fet d’estar confinat a casa són alguns dels factors que poden provocar una recaiguda.
4.- Heu atès a nous pacients durant la crisi del COVID19?. Els havíeu de visitar amb els EPIs posats?. Com dificultava això la vostra relació? I com ho vivien ells?
En general, hi ha hagut pocs pacients nous, però sí que al servei d’hospitalització hem tingut casos nous i altres que, tot i ser pacients coneguts, els hem hagut de tractar garantint al màxim les condicions de seguretat, fent ús d’EPIs i de visitant-los de forma aïllada per tal d’assegurar, en cas de pacients asimptomàtics o en fases inicials de la malaltia, les màximes condicions de seguretat per la resta d’usuaris del centre. Hem tingut la sort de poder fer proves PCR a la totalitat de pacients ingressats/des i així no posar en risc a altres usuaris/es. El fet d’haver d’utilitzar EPIs no ens ajuda en absolut a oferir un contacte i una escolta empàtica amb l’usuari/a tal i com voldríem per exercir la nostra feina; és una gran dificultat afegida.
5.- Heu tingut pacients amb malaltia mental afectat per COVID19? Les característiques de la pandèmia, amb l’aïllament imposat per por al contagi, complicava encara més la recuperació d’aquests pacients? Entenien aquest distanciament?
De moment, hem tingut sort: cap cas positiu ni als recursos hospitalaris ni comunitaris, ni tampoc cap professional. La veritat però és que des d’un primer moment vam treballar amb plans de contingència quasi diàriament revisables i sempre vam actuar sota les recomanacions de les institucions sanitàries. Les mesures preses no han estat fàcils ni han estat les millors per desenvolupar les cures d’infermeria, i han dificultat conviure d’una forma normalitzada, però ens hem hagut d’adaptar i reinventar.
6.- Imagino que la dificultat no ha estat només durant la pandèmia. La desescalada també suposa una sèrie de condicionants a vegades difícil d’entendre i seguir per aquestes persones, on a més, s’haurà de mantenir, entre d’altres mesures, la distància social. Com veus a més llarg termini l’afectació del COVID19 sobre aquests pacients?.
La desescalada i el tractament de les diferents fases és difícil. Les característiques no són fàcils d’extrapolar i no sempre són congruents amb el que voldríem però, les decisions s’han de prendre pensant en el conjunt i en benefici de la població. Poc a poc s’està normalitzant el tipus de contacte, aproximant-nos força al que sempre hem tingut, però vigilant i seguint les pautes de seguretat per minimitzar riscos.
Respecte al futur, crec que ens hem innovat i que adoptarem alguns d’aquests canvis que, probablement, han vingut per quedar-se. El fet d’haver de reinventar-nos obligatòriament ha precipitat canvis que d’altra forma haguessin tardat molt més; crec que aquest és un aspecte molt positiu.
7.- Finalment, com valores les campanyes endegades des de CODITA per donar suport a les infermeres a traves d’iniciatives com la recollida de material de protecció, el suport emocional en xarxes o els posicionaments per demanar al Departament més protecció per a totes vosaltres?
Ho valoro molt positivament. En moments difícils, com els que hem passat, és bàsic sentir el suport de CODITA davant de situacions que, en algunes circumstàncies, han estat molt difícils i injustes, des del meu punt de vista. Des del Col·legi se’ns ha proporcionat suport, se’ns ha facilitat formació adaptada i, a més, s’ha col·laborat invertint en donacions de materials per a diferents proveïdors. Son uns esforços que cal agrair.
Entrevistem a la Infermera Pilar Vallano, fa 16 anys que treballa a la base de l’Helicòpter medicalitzat del SEM de Mora d’Ebre i col·legiada de CODITA.
1.- Com és el treball i concretament com és l’atenció d’infermeria en un helicòpter medicalitzat?
La base aèria de Móra d’Ebre compta amb un dels quatre helicòpters medicalitzats que formen part de la UMA (Unitat de Mitjans Aeris) del SEM. La nostra base va ser la quarta en obrir-se a Catalunya, concretament a l’octubre de l’any 2003, així que portem 16 anys atenent les emergències mèdiques de la població de Tarragona i Terres de l’Ebre, així com de la resta del territori català, conjuntament amb els nostres companys de les ambulàncies medicalitzades del SEM de la zona.
L’equip està format per el personal assistencial (metge/ssa i infermer/a) i la tripulació aeronàutica (pilot, copilot i mecànic). Durant els serveis, a banda de la nostra tasca habitual, l’equip sanitari proporciona suport a l’equip aeronàutic, garantint la seguretat del pacient, tant durant el vol com en el moment de l’enlairament de l’aeronau en àrees no confinades (via pública, camps d’esport, àrees rurals, carreteres i autopistes …). Aquesta tasca, de garantir la seguretat assistencial, seria la principal diferència entre el treball d’una infermer/a d’una ambulància i la que presta servei en un helicòpter medicalitzat.
Un altre aspecte diferenciador de l’atenció en helicòpter medicalitzat és que el pacient ha d’estar mínimament estable i amb totes les tècniques aplicades ja que en vol l’espai per accedir al pacient és molt petit. Tot i que també traslladem pacients in extremis, amb el coneixement de les famílies. Sort que els temps de vol són molt curts i, fins ara, no ha estat necessari baixar a terra per un empitjorament del pacient. L’atenció infermera, com a la resta d’àmbits de l’assistència als pacients, se centra en tenir cura de les persones i les seves famílies, en aquest cas a l’helicòpter, en situacions greus i de molta vulnerabilitat.
La nostra plantilla està formada per 6 metges/sses i 6 infermeres amb torns de treball d’orto (quan surt el sol) a ocàs (quan es posa el sol), amb un màxim a l’estiu de 12h.
2.- Imagino que amb l’arribada de la pandèmia per COVID19 les urgències han canviat. Ha estat així? Heu atès menys emergències? Per què creus que ha pogut passar?
En general podem dir que la població ha estat confinada durant la pandèmia, això ha fet que el número d’accidents (trànsit, laborals, esportius o d’activitats de lleure) hagi disminuït considerablement i per tant també les assistències per aquest motius. Per altra banda els professionals hem detectat que no s’ha consultat al 112 per patologies greus com l’Infart o l’Ictus i que alguns d’aquest s’han passat a casa o han derivat en aturades cardiorespiratòries… Hospitals receptors d’aquest tipus de pacients ja han manifestat que no han atès tants pacients amb aquestes patologies. Segurament, d’aquí un temps sabrem què ha passat amb aquest pacients i quines conseqüències futures tindrà per la seva salut.
3.- Explica’ns una mica com heu fet aquestes actuacions amb pacient sospitosos de COVID19: com us heu protegit, quins protocols heu hagut de seguir durant el servei urgent, trasllat i posteriorment, com heu fet la neteja de l’Helicòpter?. Sabem, però, que en els Helicòpters del SEM no es poden traslladar pacients positius de COVID19. Per què?
L’atenció en helicòpter durant aquesta pandèmia s’ha fet valorant els possibles escenaris que ens podíem trobar (pacient amb test negatiu/positiu, risc baix/alt i actuació sobre la seva via aèria) i ha tingut com objectiu principal prendre decisions tenint en compte quina era la millor opció terapèutica pel pacient i per la contenció de la transmissió de la infecció.
El nostre model d’helicòpter no permet ubicar un Sistema de Transport i Aïllament del pacient (capsula d’aïllament amb pressió negativa i filtres HEPA), element indispensable per fer trasllat de pacients positius , d’alt risc o amb via aèria instrumentalitzada en helicòpter, pel que aquests pacients s’han de traslladar en les nostres ambulàncies especialitzades que ja disposen de càpsules. Però com ja sabem, molts malalts van ser asimptomàtics i ens els inicis de la pandèmia es van fer pocs test. Això va suposar que l’atenció als pacients en serveis primaris no sabíem si el pacient estava infectat o no, i tant el personal sanitari com la tripulació de vol s’havia de protegir com si ho fossin. Per tant, ens vam haver de formar i de vestir amb els EPI de màxim nivell que tots coneixem per les imatges que hem vist a la TV; i sense aire condicionat i amb finestres tancades per evitar generació de corrents i recirculació de l’aire de la cabina.
En quant a la neteja i desinfecció, primer de tot hem hagut de substituir les maletes de material porós per unes altres de plastificades, per facilitar-ne la neteja, i que durant la pandèmia estem fent de forma més freqüent i intensa després de cada servei; per la resta seguim aplicant els protocols de neteja que el SEM té establerts.
4.- El vostre és un servei d’atenció sanitària molt específic, on teniu un alt grau d’especialització, a més dels pilots, és clar. Heu patit baixes durant la pandèmia per contagi? Com us organitzeu en cas de baixes de companyes?
El nostre territori per sort no s’ha vist afectat al mateix nivell que altres parts de Catalunya i no hem patit cap baixa entre el personal sanitari de la nostre unitat a causa de la COVID. De totes formes, no som immunes a tot i, de tant en tant, també ens posem malalts i tenim petits accidents que causen baixes. La majoria de les ocasions fem auto cobertures tot i que si les baixes són molt llargues, es contracta personal amb la suficient preparació teòrica, pràctica i d’acreditació per assumir els serveis d’emergències mèdiques en l’àmbit de l’helicòpter.
5.- Justament comentàvem que el vostre és un servei molt especialitzat, a més ens consta que aneu vestits amb jaqueta ignífuga, amb casc, etc….que dificulta la comunicació amb la persona, però malgrat tot les infermeres de l’Helicòpter també cuideu molt al pacient, perquè cuidar és l’essència de la vostra professió. Es així, oi?
El nostre uniforme és part del nostre EPI. Portem un mono de material ignífug que és bastant gruixut (sobre tot patim de molta calor a l’estiu). També portem calçat de seguretat i un casc amb comunicació entre tot l’equip sanitari i aeronàutic. Ara hem afegit a tot això l’EPI especial per la situació de pandèmia (mascaretes, ulleres, monos..). El treball s’ha fet més dificultós i esgotador amb tot aquest material a sobre. Patim molta calor i ens hem d’hidratar freqüentment.
Tot i ser un àmbit de treball tan particular, ja he dit que no deixem d’atendre persones (pacients i famílies) que possiblement passen per una de les pitjors situacions de tota la seva vida, igual que ho fan els nostres companys de les urgències hospitalàries i de les unitats terrestres del SEM.
L’atenció ha de ser àgil, ràpida i alhora segura. No podem oblidar que les persones que atenem necessiten, igual que en altres àmbits confort, calidesa, empatia, amabilitat i informació.
Com conjuguem totes aquestes variables en aquestes situacions tan estressants? Doncs moltes vegades, i a banda de la formació continuada que fem, fem ús de la nostra creativitat, intuïció i sobre tot de la voluntat de donar, a més d’una atenció tècnica professional impecable, una atenció humana com la que ens agradaria rebre a nosaltres mateixos i als nostres familiars en situacions similars.
6.- Finalment, com valores les campanyes endegades des de CODITA per donar suport a les infermeres a traves d’iniciatives com la recollida de material de protecció, el suport emocional en xarxes o els posicionaments per demanar al Departament més protecció per a totes vosaltres?.
Sentir el suport del Col·legi sempre és important, però en aquests moments encara més.
Els primers moments de la pandèmia han estat molt durs pels professionals, amb poc material de protecció, incertesa en els protocols a seguir, emocionalment també ens ha afectat ja que tots tenim famílies a les que protegir.
El posicionament del Col·legi demanant més recursos al Departament de Salut segur que ha estat determinant ja que són els representants de totes les infermeres del territori. Crec que haurien d’estar sempre presents en les taules de decisió sanitària del territori, en els seus diferents àmbits.
D’altra banda, em sembla perfecte que el pressupost destinat a activitats i formacions programades enguany i que no es podran realitzar, es dediquin a augmentar els recursos materials per treballar en millors condicions en els diferents centres sanitaris.
Com a suggeriment, m’atreveixo a proposar que el Col·legi reculli i canalitzi tot aquest coneixement i experiència que s’ha generat durant aquest mesos i també que es creïn espais de reflexió entre els líders que han dirigit aquesta crisis així com entre els professionals per tal de fer créixer la nostra professió.
També demanaria un suport especial i més proper pels col·legiats recent graduats que s’han incorporat a la professió en aquestes circumstancies tan excepcionals.
Entrevistem a Lucia Pla, Directora d’infermeria de Clínica Terres Ebre propietat de l’Ajuntament de Tortosa. La Clínica dona servei en un 70% a pacients de mútues, i al 30% restant ofereix atenció a pacients del CatSalut a través d’un conveni.
1.- Quines son les primeres decisions que preneu a la Clínica amb l’arribada de la pandèmia?
En el primer que pensem és en un pla de contingència. Ens plantegem com el nostre centre, els nostres professionals, la direcció gerència i la resta del comitè de direcció podem fer front a la pandèmia. Partíem, però, del desconeixement i eren molts els dubtes que teníem, a més, les recomanacions del Departament de Salut que canviaven pràcticament hora a hora i, això suposava un esforç d’adaptació important perquè la nostra Clínica els pogués portar a terme.
Som un centre petit, amb un grau de complexitat baix, no tenim unitat de cures intensives i, per tant, treballem sempre planificant quins pacients podrem atendre i quins recursos materials podem necessitar. Però de sobta ens hem d’adaptar a una situació nova amb un alt grau d’incertesa que no ens permet planificar res.
Tot els professionals, també administratius, personal de la cuina, etc… vam fer un gran esforç per adaptar-nos i respondre a la nova situació fent jornades eternes on vam acabar exhausts i amb la sensació de no haver fet suficient. Certament, en els moments inicials tot va ser molt improvitzat.
2.- De fet, la vostra Clínica s’ha hagut d’adaptar a forces canvis per la crisi de la COVID-19. Des de la Regió Sanitària de Terres de l’Ebre se us va demanar assumir durant la pandèmia els parts i la pediatria que habitualment feia l’Hospital Verge Cinta de Tortosa. Com us vau organitzar? Quins canvis d’espais vau haver de fer?
Sí, el 13 de març es decretava l’estat d’alarma i als 15 dies, el 27 de març, feien el trasllat. Però la decisió es va prendre la mateixa setmana, després d’una valoració per part de la regió sanitària de les Terres de l’Ebre i l’aprovació dels caps de toco-ginecologia, pediatria i preventiva de l’Hospital Verge Cinta de Tortosa. Ens va sembla que passàvem un examen, i de cop tot el que havíem planificat va canviar. Vam haver de desmuntar la clínica, tota.
I vam acollir l’ASSIR, la consulta de matrona i ginecòleg. Les consultes externes de toco-ginecologia de Hospital Verge Cinta de Tortosa, les urgències pediàtriques, les urgències ginecològiques i les obstètriques. També l’hospitalització ginecològica, obstètrica i pediàtrica, i la unitat de neonatologia.
Hi havia professionals que treballaven als dos centres, però altres no, i per a ells la clínica era un espai desconegut, sobretot pels professionals d’infermeria i tècnics en cures auxiliars infermeria. Malgrat això, entre tots els professionals va haver una predisposició incondicional, des del primer moment, per prioritzar les cures del pacients, garantir la seva seguretat i la qualitat dels serveis que oferíem, en equips diferents, en espais diferents i en condicions diferents.
La comunicació i l’adaptació a les noves situacions es va dur a terme des del minut 1 fins al final d’aquesta convivència, l’empatia estava en el nostre dia a dia, per sobre dels garants. Tots som professionals assistencials, tots junts sumem i tots junts fem territori.
Es van reorganitzar quatre de les plantes del centre, en tots els aspectes: espais, dotació de recursos materials, infraestructures, recursos humans, atenció assistencial, neteja d’espais, manteniment, recollida de residus, cuina, bugaderia…
En quant al circuit COVID-19 i NO COVID-19, tot i que la nostra Clínica ja els tenia preestablerts, l’incorporació dels professionals de l’Hospital Verge Cinta va suposar incrementar la complexitat i, per tant, haver de fer noves modificacions en els circuits per adaptar-les al volum i complexitat que suposava l’acollida.
3.- També vau haver de muntar una UCI, ja que a la Clínica no en teniu. Per què aquesta UCI? Vau atendre pacients? Quin tipus de pacient?
Sí, va venir donat pel trasllat de la UCI neonatal des de l’Hospital cap a la nostra Clínica. Això suposa assumir parts amb més risc, amb possibilitat de nounats més prematurs i de més complexitat, que poden precisar d’una unitat de cures intensives específica amb personal molt específic i qualificat.
4.-L’entrada de nou personal provinent del Verge Cinta per assumir les tasques de pediatria i obstetrícia va suposar també canvis importants en organització interna d’espais de la Clínica Ens expliques com ho vau organitzar i què va suposar l’arribada d’aquests professionals?
El primer era evitar que els arbres no ens deixessin veure el bosc, després seguir les recomanacions del Departament i canviar: equips, torns, llocs…intentant garantir al màxim la seguretat de l’atenció, la seguretat del pacient i la seguretat dels professionals. Suposo que ara puc mirar enrere i dir que ho vam aconseguir. Estic molt orgullosa del meu equip. El balanç és molt positiu, crec que els nostres companys de l’Institut Català de la Salut han vist en primera persona, que tenen un companys professionals a la Clínica Terres de l’Ebre molt humils, però amb una gran capacitat d’atenció, cura i empatia. Professionals que coneixen els seus límits, que es troben en un espai del territori necessari perquè la resta faci més i millor. Penso que som o representem el passat de la sanitat (la cobertura privada o per mutualitat), adaptat en part a l’actualitat de la sanitat pública. Som un centre públic de propietat municipal. I no és fàcil però sí possible, si tots entenem els nostre lloc en la cura holística del pacient.
5.- En el vostre cas, heu pogut accedir a materials de protecció? Se us ha fet arribar o com us heu hagut d’organitzar? De fet, crec que vau ser dels primers en establir protocols i procediments per esterilització de bates, és així?
El passat ens proporciona experiència i coneixements per fer front a diferents situacions, el COVID-19 encara que desconegut, sí que ens portava a un control dels nostres consums, cosa que no ens era desconegut.
Els nostres orígens venen de l’empresa privada, on no sempre tens accés a tot els que voldries, ni en la quantitat que voldries, i on s’ha de justificar molt tot el consum i el motiu del mateix.
El Departament de Salut va unificar les compres, això va tenir els seus reptes. Però la situació ho requeria i des dels comandaments vam fer tot el que va estar a les nostres mans per garantir que els nostres professionals tinguessin equips de protecció individual sempre, fent algun que altre viatge a Sant Sadurní d’Anoia a buscar comandes, establint protocols segurs sobre la utilització dels recursos materials, fent un control estricte del consum i utilització dels mateixos. Això era una tasca sobreafegida a la situació, poc reconeguda però d’un valor immens. No tinc paraules per qualificar la persona del centre en qui recau tot això, és única.
6.- Creus que la tasca que heu fet durant la crisi del COVID-19 no ha estat del tot reconeguda a nivell social i institucional, per no ser un dels grans Hospitals públics? En què creus que ha estat fonamental la tasca que la infermeria de la Clínica ha fet durant la pandèmia?
Nosaltres no solem sortir als mitjans, en els moments en que una pandèmia deixa morts de forma diària, els petits grans de sorra que aporten alguns professionals, que fan més fàcil el camí dels altres, té molt de valor però se sobreentén que és el que toca.
El nostre centre va deixar de fer la seva activitat, els nostres professionals del primer a l’últim no van dubtar en fer tot allò que es necessitava, però ara, la nostra supervivència està en dubte i penso que no és just. No volem reconeixements, ni excepcionalitats. Simplement volem continuar formant part de la sanitat de les Terres de l’Ebre, en el paper que desenvolupem, que no hem triat, però que entenem que s’ha de fer. Algú ha de donar aquesta cobertura i no hem de discriminar, ni als que no tenen recursos, ni als que els tenen i se’ls poden permetre.
7.- Heu recuperat ja la normalitat dels espais? Com ha anat desmantellar tot el que vau organitzar?.
Crec que el que enteníem per normalitat no tornarà a ser igual. Si que tenim totes les coses on les teníem abans, però els nostres pacients han canviat: tenen uns altres dubtes, unes altres necessitats, unes altres pors. Els hem d’atendre de forma diferent: per ells i pels professionals.
Però els professionals també han canviat, i no els hem donat temps per digerir-ho i ara els estem demanant un esforç més i intentar recuperar l’activitat que no hem fet. No és just i com infermera que sóc pateixo per ells i sento impotència de no poder assegurar moltes coses com a directora.
8.- Finalment, com valores les campanyes endegades des de CODITA per donar suport a les infermeres a traves d’iniciatives com la recollida de material de protecció, el suport emocional en xarxes o els posicionaments per demanar al Departament més protecció per a totes vosaltres?.
Estic orgullosa de formar part d’aquesta junta del Col·legi, la nostra presidenta porta una gestió immillorable, durant aquesta pandèmia ha tingut cura de tota la infermeria de la província, més enllà del que era la seva responsabilitat. Ha prioritzat recursos econòmics dels Col·legi per aconseguir proporcionar a cada centre tot allò que li costava aconseguir: mascaretes, pantalles, bates… Durant tota la seva carrera professionals ha despuntat per la seva gran capacitat de gestió, de cohesió d’equips, de gestió de persones i recursos. És tot un privilegi poder aprendre d’ella dia a dia.
El seu criteri, el seu saber estar fa que les infermeres de Tarragona puguem estar tranquil·les tenim una gran professional de la infermeria vetllant per totes nosaltres.
Magnore
