1.- La teva tesi va anar sobre “Diferencias en los factores de riesgo entre la población que consulta por un intento de suicidio y la que acude por otros motivos al servicio de urgencias de una unidad de salud mental”. La detecció precoç del suïcidi, en el context actual és, ara més que mai, imprescindible?
Considero que la detecció del suïcidi sempre ha sigut imprescindible, és veritat però que, degut a les situacions viscudes durant la pandèmia, el malestar de les persones ha augmentat i han aparegut més problemes de salut mental. Per tant, sí que és un moment on s’ha d’augmentar l’atenció cap a les persones que expressin algun tipus de malestar emocional per tal de poder-los acompanyar en el procés mentre milloren el seu estat actual. O si més no, donar-los el tractament més adequat en cada cas.
2.- Creus que els adolescents, per ser joves, son més vulnerables al suïcidi ? I si és que sí, per què?
És important tenir en compte que la adolescència és una època complicada per se, ja que s’està forjant la personalitat dels joves, s’està definint la seva identitat, sovint estan decidint que han de fer amb la seva vida quan encara no saben ni qui son; i just la situació viscuda amb la pandèmia els ha obligat a créixer d’una altra manera, aïllats i lluny del grup d’iguals tant important per a ells. A més, cal tenir en compte que ens trobem que alguns d’ells utilitzen les autolesions per a descarregar l’angoixa o sofriment, i encara que no totes les autolesions son intents de suïcidi, poden portar a la mort d’una manera no intencionada.
3.- Què podem fer, doncs, per prevenir aquests intents de suïcidi entre els més joves?
Cal tenir en compte que a Catalunya el suïcidi és la primera causa de mort no natural en aquesta edat i que les morts per aquesta causa es consideren evitables, per tant com a societat tenim un compromís en la seva prevenció. Davant la presència de dolor o patiment en un menor, la Organització Mundial de la Salut, recomana preguntar directament per la ideació suïcida, és important que no tinguem por de parlar-ne, és important que no banalitzem el que els passa i que validem el seu sofriment, tot plegat amb una actitud oberta i d’escolta i sobretot, amb l’absència de judicis. A més, cal saber que hi ha molts mites que envolten aquestes conductes i un d’ells és el pensament de que parlar-ne pot incitar a la persona a fer-ho, ans al contrari, el que diu la literatura científica és que oferint raonaments positius i a favor de la vida, permet una visió alternativa de la situació; per tant, parlem-ne.
4.- Més enllà del suïcidi, la població joves està patint més trastorns adaptatius com depressió i ansietat. De quin manera la pandèmia de la COVID19 ha incrementat aquests trastorns?
Tal i com he dit anteriorment, l’aïllament social penso que ha estat un factor clau a l’hora d’augmentar el malestar entre la joventut, per a ells una de les coses més importants és poder compartir la vida amb persones de la seva edat. A més, també han estat sotmesos a la por a contagiar a les persones grans de la família i si això li sumem la incertesa davant al futur, estem davant d’un escenari trist per als adolescents i joves.
5.- Les dades ens diuen que aproximadament un 50% de les persones que necessiten una ajuda professional per problemes de salut mental no la reben. Què fem davant d’això? Què podem fer i què ens cal fer per millorar aquesta situació i protegir millor els nostres joves i la població en general que pateix problemes de salut mental?
Hi ha molta feina a fer, en primer lloc per part dels organismes estatals encarregats, cal augmentar la dotació de personal qualificat per a poder atendre a aquestes persones. No pot ser que una persona amb un malestar emocional intens, tingui una visita als serveis de salut mental cada mes o cada dos mesos. Tampoc pot ser que els professionals, tinguin només uns minuts per atendre aquests casos i que estiguin sotmesos a la pressió assistencial i estrès en la que es troben cada dia.
Per una altra banda, caldria formar al personal sanitari en matèria de salut mental, dos dels serveis clau on caldria aquesta formació son als serveis d’urgències i als professionals d’atenció primària, ja que son les dos portes d’entrada al sistema sanitari. Amb una bona formació podrien detecta de manera precoç possibles persones amb ideació suïcida i/o evitar que d’altres malestars emocionals portessin a alguna patologia més greu.
També, i tornant als adolescents, s’hauria de formar al personal docent amb matèria de salut mental, degut al contacte estret que tenen amb el jovent, crec que necessiten eines de detecció i abordatge primerenc o si més, haurien de conèixer el circuit de derivació en cas de trobar-se amb algun problema de salut mental entre els joves. També, s’hauria de reforçar la figura de la infermera escolar, no només per a la detecció sinó també per a la prevenció de malalties i promoció de la salut.
6.- D’altra banda, les dades sobre serveis de salut a Espanya, no pinten un bon panorama. La ràtio de psicòlegs i psiquiatres està molt per sota de la UE. Son 9.6 per cada 100.000 habitants mentre que a Polònia es de 24, a Finlàndia 23 i a Bèlgica 20, per exemple. I, per descomptat, infermers de salut mental també en falten. La solució passa, només, per incrementar ràtios?
Sembla que al llarg de la història la salut mental sempre ha anat per darrere i tant és així, que avui en dia ens trobem amb problemes com aquest, que no hi ha personal per a atendre a les persones amb problemes de salut mental. Com dius, les ratis al nostre país estan molt per sota d’altres països europeus. Encara que no seria la solució definitiva ni l’única seria un gran pas augmentar aquestes ratis però no només de psicòlegs i psiquiatres sinó també d’infermeres especialistes en salut mental. L’especialitat d’infermeria de salut mental existeix des de l’any 1999, en un principi amb un programa formatiu d’un any i actualment amb dos anys de formació, i accés al Doctorat. Ara bé, tot i la llarga trajectòria en la infermeria de salut mental, és una especialitat que no està reconeguda per les institucions així com ho estan les matrones, tot i seguir el mateix itinerari formatiu. Donades les dades i les necessitats de la situació actual, crec que queda palès que les infermeres de salut mental son necessàries i tenen un paper fonamental per a fer front als problemes de salut de la població actualment.
7.- Algunes veus expertes parlen de la necessitat d’incrementar també el percentatge del pressupost destinat a salut mental. A l’Estat Espanyola representa el 5% mentre que a UE és del 7%. Pujar a un 7% seria suficient pels reptes futurs, o cal no només més inversió sinó també que aquesta sigui més eficient i eficaç? Com ho fem, doncs?
Sense dubte, no només cal més inversió sinó també que aquesta sigui més eficient i eficaç. Recentment, el president del govern, Pedro Sánchez, ha anunciat un Pla d’Acció per a la Salut Mental dotat amb 100 milions d’euros i que comptarà amb un telèfon actiu les 24h per a la prevenció dels suïcidis. Potser seria el moment de plantejar-nos un canvi de paradigma en l’atenció a les persones afectades per un problema de salut mental, a lo millor aquests diners s’haurien d’invertir en acompanyar a les persones al lloc on viuen, apropar-nos a ells per poder identificar els factors de risc i d’altres determinants que afavoreixen l’aparició d’aquestes malalties, a lo millor s’haurien de tancar les unitats de psiquiatria i formar als equips per atendre a la comunitat i contribuir d’una vegada per totes a trencar l’estigma i a normalitzar els problemes de salut mental com els altres problemes de salut. Tant de bo no es quedi només amb el titular i es passi a l’acció d’una vegada per totes.
Per una altra banda, el passat mes de setembre coincidint amb el dia Mundial per la Prevenció del Suïcidi és va presentar a Catalunya el Pla de prevenció del suïcidi de Catalunya 2021-2025 (PLAPRESC) que té com a objectiu reduir el 2030 la taxa de temptatives i mort per suïcidi en més d’un 15% a tota la població i en més d’un 20% en els grups prioritaris, així com reduir l’estigma social mitjançant actuacions de tipus comunitari. Evidentment, son dos bones noticies que ens donen esperança.
8.- Finalment, com definiries el paper fonamental de la infermera de salut mental en la detecció i prevenció dels trastorns mentals? Ja sabem que incrementar el nombre d’infermeres redueix la morbimortalitat i la mortalitat de la població, això seria equiparable en l’àmbit de la salut mental?
És important que deixem de separar la salut física de la mental i entenguem que sense una no hi ha l’altra, per tant seria fonamental incrementar el nombre d’infermeres també en salut mental per a que es poguessin dedicar més recursos a la detecció i prevenció d’aquest tipus de malalties. A més, cal saber que l’eina principal que utilitzem les infermeres de salut mental és la relació terapeuta, és a través de la relació amb l’altre que intentem ajudar-lo, creant un clima de confiança, amb empatia, escolta activa, acceptació i autenticitat permetem que la persona es pugui expressar sense por, sense sentir-se jutjada i així a través de la paraula, l’acompanyem en l’acceptació o resolució del seu estat de salut. Amb això vull dir que no es necessiten grans inversions materials, a lo millor el que es necessita reconèixer i cuidar a les infermeres que estan formades i tenen experiència en este camp i promoure a les que estiguin interessades en entrar-hi.
