1.- Com a infermera del SEM sovint has estat dels primers professionals sanitaris que contactaven amb pacients amb COVID19. Com heu trobat als pacients COVID19 que trucaven al SEM? Eren majoritàriament casos greus? Se’ls veia especialment espantats?

Aquesta pandèmia ha estat una situació molt complexa mai viscuda abans, i la veritat és que vaig percebre dos moments diferents importants.

Primer quan es començaven a veure’s casos a països tan a prop com Itàlia. Llavors van aparèixer els primers casos a la nostra comunitat; recordem que inicialment eren casos que es relacionaven amb persones que havien viatjat als països on hi havia malalts i que presentaven uns símptomes determinats.  Nosaltres, quan anàvem als domicilis ja vèiem malalts amb febre, tos, amb una lleugera  dificultat respiratòria, que requerien d’una atenció sanitària però que no se’ns presentaven en aquell moment com a malalts greus.

Però aquests malalts ja estaven espantats. I, tot i que entenien la nostra forma de treballar, quan ens veien entrar al pis amb els EPI, que només hi accedia un dels professionals sanitaris de l’equip, doncs tant el pacient com els familiars s’espantaven, i als veïns els creava expectació. Però, normalment  podíem explicar la situació i tant el malalt com els familiars ho entenien.

Però quan van començar a augmentar els casos i es va iniciar l’estat d’Alarma, començàvem a veure una altra situació….Les alertes que rebíem eren més greus. Sovint ens trobàvem al domicili amb un pacient molt crític, un pacient greu, i parlo en la majoria dels casos. Per la meva observació personal crec que una part era perquè la població era conscient de la sobrecàrrega que hi havia als hospitals i es mantenien a casa, de manera que trucaven al SEM quan realment ja estaven força malament.

Ha estat una experiència molt dura. Malgrat que la majoria eren pacients grans, hem vist pacients joves, greus, sense tenir antecedents respiratoris. També ha estat difícil gestionar com t’emportaves al malalt i deixaves la família al domicili. Era una situació difícil, on els deixaves a casa desemparats.

2.- Com era gestionar amb la família del pacient que havíeu d’emportar-vos al malalt però que havia d’anar sol cap a l`Hospital?

Els familiars patien per no poder estar amb al malalt, per no poder-lo acompanyar a l’hospital. I nosaltres només els podíem dir la situació tan crítica que vèiem, intubàvem al malalt i depenent de l’evolució, potser els familiars ja sabien que igual no el tornarien a veure més… Moltes vegades no calen paraules, amb la comunicació no verbal era suficient per adonar-te del patiment de la família.

He de dir, però, que la veritat és que davant d’aquesta complexa situació, la posició familiar en la majoria dels casos va ser exemplar perquè ho comprenien. Però el seu dolor, la seva impotència, la ràbia que tenien, es podia observar.

I, a més, nosaltres patíem un problema afegit: es que no podíem consolar als familiars, no podíem fer-los costat; es quedaven sols a casa, el confinament feia la situació molt més difícil… i la població tenia por.

3.- Un cop traslladàveu el pacient a l’Hospital, què fèieu després? Com us desinfectàveu? I l’ambulància? Quins protocols heu seguit?

Després d’aquests serveis tan complexos havíem de continuar, perquè ens esperava una altra situació. Era un no parar.

En quan arribàvem a l’Hospital, a la mateixa porta un cop havíem deixat el pacient, ja desinfectàvem tota l’ambulància; això va suposar que el serveis s’allargaven més de l’habitual.

Seguidament ens trèiem els EPI, sempre amb l’ajuda del teu company d’equip i seguint tots els protocols, perquè el procés de treure l’EPI és molt important, i és quan hi ha mes risc de contaminació. Per tant, sempre hem seguit els protocols i realitzat els mateixos passos.

4.- Quins eren els casos més habituals que ateníeu com a SEM abans del COVID19 aquí a Tarragona?. Us ha canviat la pandèmia la feina i la manera de fer-la?.

Abans de la pandèmia, com a Unitat de Suport Vital Avançat amb infermeria, els casos més habituals eren accidents de trànsit, accidents laborals, malalts amb patologia crònica que s’aguditzaven, infarts de miocardi…Tot això amb el confinament va canviar molt. Hi va haver una reducció molt important dels accidents de trànsit i laborals, lògic amb les mesures de confinament.

També vam veure una davallada del servei per part del pacient crònic. Era el típic pacient que no volia anar a l’hospital per por, pel risc de contagi; de manera, que en la majoria dels casos quan ens traslladàvem al seu domicili intentàvem administrar-li medicació per alleugerar símptomes i evitar el trasllat hospitalari. També es va notar una reducció de les patologies agudes, com infart agut de miocardi.

5.-Quants casos COVID19 heu atès des del SEM Tarragona durant aquests quasi tres mesos? Vau percebre la magnitud de la pandèmia pel gran nombre de casos que calia atendre?

Aquesta xifra realment no la tinc, perquè al territori de Tarragona hi ha diferents Unitats de Suport Vital Bàsic i Avançatdistribuïdes estratègicament per la geografia, per tant, no sabria dir quin percentatge.

Però, la meva impressió, per les guàrdies fetes durant la pandèmia, és que va haver un gran augment del serveis relacionats COVID-19 i èxitus al domicili.

6.- Heu atès algun cas no COVID19 durant el període de la pandèmia? Com s’ha gestionat aquesta atenció a altres malalties que poden requerir també molta urgència?

Sí, es clar que n’hem atès. És cert que es va notar un descens però la població patia altres malalties a les que s’havia d’atendre i, de fet, es van observar també moltes patologies psiquiàtriques.

La nostra actuació ha estat sempre la mateixa, molt pendents de la prevenció des del principi. Tot i que els protocols anaven canviant i s’afegien nous símptomes, sempre hem realitzat mesures bàsiques de prevenció a tots els pacients.

Si els pacients no Covid havien de ser traslladats a l’Hospital, era la Central de Coordinació Sanitària del SEM la que ens indicava a quin Centre el podíem portar, donat que com sabeu el personal sanitari hospitalari va fer un esforç extraordinari per augmentar llits d’UCI, i que, per tant, també es pogués atendre aquests altres pacients crítics.

7.- Finalment, com valores les campanyes endegades des de CODITA per donar suport a les infermeres a través d’iniciatives com la recollida de material de protecció, el suport emocional en xarxes o els posicionaments per demanar al Departament més protecció per a totes vosaltres?

CODITA, com altres entitats, han realitzat unes grans campanyes, molt útils i necessàries, especialment amb la recollida de material protector.

Cal donar les gràcies no només a aquestes campanyes, també a la població que de forma altruista ens ha ajudat fent donació de productes i material. La seva col·laboració ha estat fonamental.

La nostra resposta com a col·lectiu infermer durant la pandèmia ens porta a saber que ara és el moment de lluitar per la nostra professió. Ja sigui per desconeixement o per mancança d’informació, la nostra professió mai ha estat valorada ni per la població ni per les institucions. Ara és el moment de posar-la en valor, perquè la població sí ha vist què necessàries que som.

També crec que promocionar programes d’ajuda psicològica ha estat molt encertat, perquè aquesta pandèmia ha deixat i deixarà una gran petjada al personal sanitari.