1.- Imagino que les UCI han estat un dels serveis més afectats i que més canvis han hagut de patir per la COVID-19. Com han canviat les UCI del vostre hospital per la COVID-19? (Em refereixo no només a la qüestió d’organització d’espai, llits, etc… també d’ànim dels qui hi treballeu).

Tot l’Hospital i tota la Regió Sanitària han hagut de canviar per atendre els malalt amb la COVID-19 i sí, també la nostra UCI. Hem hagut d’augmentar-ne la capacitat, més del doble, habilitar espais nous, seccionar els llocs per a malalts amb COVID-19 i zones netes per a la resta dels pacients habituals, establir amb claredat els circuits i reelaborar-los segons l’evolució. També ha calgut incrementar la plantilla per poder atendre tots els malalts, recuperant infermeres que havien treballat anteriorment a l’UCI, i incorporant-ne d’altres serveis com urgències o quiròfan i augmentant el nombre de tot el personal en general. I tot això ràpidament i de forma molt àgil.

L’actitud del personal m’atreviria a dir que va ser, en un principi, abans que ens arribessin els primers casos, de calma tensa; veient el que passava a Itàlia, a Madrid o a Igualada, estàvem expectants: quan arribaria el primer cas?, quedaríem desbordats? Quan vam començar a tenir casos l’actitud va ser de concentració total, enfocats amb la nostra feina, a poder atendre correctament tots els malalts, a protegir-nos adequadament, pendents dels companys i també amb un cert impacte emocional al veure tant la gravetat de la malaltia com el nombre de malalts, tot i que a les Terres de l’Ebre, tant per les característiques del territori com per l’efecte del confinament, no hem tingut un gran nombre de casos. Amb el pas dels dies, quan l’ingrés progressiu de malalts es va frenar i els que teníem anaven millorant a poc a poc, ens hem anat sentint alleugerits, satisfets, agraïts. I, tot i així, no baixem la guàrdia.

2.- Nova patologia, nova manera de treballar, vestides de forma inhabitual, amb equips de protecció (més o menys segurs). Com t’ha canviat la feina a la UCI?

L’essència de la cura infermera a l’UCI és la mateixa: la cura integral del pacient crític. És per al que estem preparades i el que ens agrada (mesures de suport vital, cura individualitzada…). El que ha canviat és el volum de malalts d’un tipus de malaltia en  concret i la manera que tenim d’apropar-nos-hi.

Dels EPI, equips de protecció individual, he de dir que per sort i per la bona gestió no ens n’han faltat, ja que són imprescindibles en l’atenció a aquests malalts per a evitar el contagi i la transmissió de la malaltia. Són incòmodes, les ulleres s’entelen, la mascareta dificulta la respiració, la pantalla estreny i es clava, i tot això complica la realització de tècniques, però també el contacte físic i emocional, l’estar present, bàsic en la nostra professió.

Era un tema que em preocupava molt en un principi. El primer malalt que vaig rebre amb COVID-19, ell amb dificultat respiratòria greu, encara sense intubar, jo amb tot l’equip de protecció; els dos amb temor, ell per la seva vida, jo per si podria atendre’l correctament… Ens vam agafar de la mà, ens vam mirar als ulls i immediatament de sota totes les capes de “protecció” va sortir la infermera i vaig saber que podria fer el necessari per ajudar-lo.

3.- Un dels temes dels quals més s’ha parlat ha estat la incomunicació que viuen i han viscut els pacients que estan ingressats a l’UCI. Com ho heu viscut vosaltres? Heu fet alguna iniciativa des de l’Hospital per apropar les familiar als pacients?

Sí, ha estat un dels temes que més ens ha preocupat. Tenim el que es diu una UCI de portes obertes, que consisteix a facilitar l’acompanyament dels familiars el màxim temps possible, ja que s’ha vist que això ajuda a la recuperació i disminueix l’angoixa de pacients i familiars. I ara, de cop i volta, literalment d’un dia per l’altre, no tenim cap familiar. La veritat és que ha estat impactant.

Atesa l’alta capacitat de contagi de la malaltia vam haver de ser radicals en aquest tema. Vam establir un protocol de trucades diàries als familiars. Molts familiars estaven en aïllament domiciliari per haver estat en contacte amb una persona contagiada. Passat l’impacte inicial hem convidat un familiar perquè de forma puntual i equipat amb equip de protecció pogués veure el pacient a través del vidre i, tant aviat ha estat despert, sense sedació, l’hem ajudat a fer videotrucades. I quan els hem pogut desaïllar hem promogut la visita dintre de l’habitació. Per a totes aquestes iniciatives hem concertat horaris individualitzats.

4.- Seguint en aquesta línia de la incomunicació, tu que també ets membre del comitè d’ètica de l’Hospital, com heu viscut la falta d’acompanyament familiar d’aquests pacients en el darrer tram de la seva vida?.

Doncs dur, molt dur. És una situació molt complexa dintre d’un context excepcional a tots els nivells. Moltes persones han empitjorat ràpidament, han ingressat a l’UCI, se les ha sedat, intubat i han mort sense cap contacte amb la família. Família que haurà de posposar o adaptar els rituals de comiat. Tot això per a prioritzar el bé col·lectiu respecte a l’individual.

Des de l’UCI hem intentant trobar un equilibri entre la necessària seguretat per a tots i la humanització d’aquest moment amb una comunicació constant, honesta, transparent i sensible que mostrava als familiars l’evolució de la malaltia i la inevitable mort.  Arribat el moment s’ha facilitat la presència d’un familiar proper, sense entrar a l’habitació. Les famílies han estat molt comprensives amb la situació.

5.- Quin o quins han estat els moments més difícil (durs) que has viscut darrerament a l’UCI? I alhora quines alegries t’has emportat?

Doncs els moments més difícils han estat relacionats evidentment amb la gravetat de la malaltia i el fet de pensar amb el patiment dels familiars que havien de viure la dura situació allunyats. També amb la incomoditat de treballar amb els equips de protecció.

Estos dies els sentiments han estat a flor de pell i, tant el negatiu com el positiu s’ha viscut amb molta emoció. Així he sentit molta alegria i satisfacció quan els malalts s’ha anat recuperant, al donar la primera alta. Orgull, satisfacció i agraïment per formar part d’un grup de treball fantàstic que tot i el caos ha continuat treballant com habitualment ho fa amb qualitat tècnica i calidesa humana.

6.- Com estàs portant tota aquesta crisi sanitària, tant en l’àmbit laboral com personal (t’has aïllat de la família pel fet de treballar a primeríssima línia?).

No m’he hagut d’aïllar perquè ja visc sola. Sí que he trencat el contacte habitual amb la família i amics pel confinament. En un principi em va donar molta tranquil·litat el fet d’estar sola, així evitava la por a contagiar-los i em podia concentrar en el treball.

Personalment, a part d’alguna possible contractura muscular, i les infinites ganes de veure i abraçar les persones que estimo, penso que me’n sortiré prou bé. He estat afortunada de fer una feina que m’agrada, compartir-la amb un equip de companys fantàstics, una gestió eficient de la crisi a escala local, viure en una zona que per les seves característiques ha rebut un impacte assumible i sobretot tenir una família i uns amics que m’han mostrat un afecte i una preocupació constant, sincera i incondicional que per a mi ha estat bàsica.

7.- Com creus que us afectarà en el futur (personalment i laboralment) tot el que esteu vivint?

Esta crisi ha suposat un daltabaix, ens ha enfrontat a la nostra vulnerabilitat i fragilitat com a persones i societat, i ens ha ensenyat que per sortir-nos-en hem de treballar conjuntament. A la crisi sanitària li seguirà la crisi econòmica i social que farà més vulnerables els vulnerables. Reivindicar la prevenció, la sanitat pública , el bé col·lectiu enfront de l’individual i tots aquells valors relacionats amb el fet de tenir cura com són l’empatia, solidaritat, compromís amb l’altre -sigui qui sigui- i el valor de les xarxes de relació serà imprescindible.

Professionalment hi haurà d’haver una adaptació i creació de nous protocols per poder atendre correctament amb la màxima seguretat sense que això suposi deixar de banda la dimensió humana.

Com a infermeres i com a persones segur que estos dies hem viscut realitats molt diverses, però el que ens caracteritza a totes és la nostra adaptabilitat i resiliència.

8.- Finalment, com valores les campanyes endegades des de CODITA per donar suport a les infermeres a traves d’iniciatives com la recollida de material de protecció, el suport emocional en xarxes o els posicionaments per demanar al Departament més protecció per a totes vosaltres?

Les considero molt adequades com a institució que vetlla per la seguretat i els drets de la professió. Perquè en última instància no som heroïnes, som professionals orgulloses de la nostra feina que necessitem d’eines materials i també emocionals per exercir-la correctament i que agraïm el reconeixement que durant tants anys hem reivindicat.