Entrevistem a la infermera Goretti Gatell i Anglès col·legiada de CODITA i coordinadora del departament d’Infermeria de l’Àrea Bàsica de Salut del Vendrell sobre el moment actual del COVID19 i el paper de les infermeres de l’atenció primària.

1.- Els centres d’atenció primària son i han estat un mur de contenció davant el COVID19?

Opino que hem estat els primers en arribar a trinxera i el coronavirus ha vingut per quedar-se a la primària; actualment estem en una fase de xoc per controlar la pandèmia i quan disposem de la vacuna tindrem un paper fonamental per la prevenció de la malaltia vacunant a la majoria de la població segons les recomanacions de les autoritats sanitàries. S’estima que el 80% dels casos Covid19 els estem controlant i tractant des de la primària.

2.- Com es concreta aquesta tasca que feu des de l’atenció primària per combatre el COVID19 i quin ha estat el paper de les infermeres de família i comunitària?

Fem la detecció i seguiment de la infecció, ja sigui per via telemàtica (telèfon o mail), presencial al CAP o al propi domicili del pacient; l’objectiu és la salut integral de la família, vol dir que no solament atenem la persona que ens consulta per presentar símptomes sinó que valorem i tractem als convivents per preservar al màxim els contagis, també els resolem dubtes i consultes per l’autocura.

La veritat és que tant els professionals com els pacients hem fet un gir de comportament de 360 graus. Tota l’activitat assistencial que bàsicament era presencial s’ha reconvertit en activitat bàsicament via telemàtica i tota l’atenció domiciliaria ha estat filtrada per garantir-la a la població més vulnerable ja sigui per edat avançada i/o amb factors de risc de base.

Les principals funcions de l’equip d’infermeria a l’atenció primària són:

1. Detectem els casos de coronavirus amb els primers símptomes i fem triatges específics de persones amb simptomatologia per localitzar possibles complicacions.
2. Fem seguiment per telèfon i/o en línia per evitar desplaçaments al CAP i fem controls presencials quan cal.
3. Continuem atenent la resta de problemes de salut que no poden esperar.
4. Anem al domicili dels pacients quan aquests no poden sortir de casa.
5. Vetllem per les persones amb risc d’exclusió social.
6. Donem suport a l’atenció residencial i també a l’Hotel de Salut de Comarruga pels malalts de Covid19.
7. Estem en contacte amb les famílies i continuem amb les cures, vacunacions i tractaments necessaris.
8. Tractem i acompanyem en els processos de final de vida.
9. Col·laborem en estudis d’assaigs clínics pel tractament de la infecció covid19.

3.- Vostè que és coordinadora del Departament d’Infermeria d’una ABS,  s’han modificat molt els CAPs per atendre aquesta pandèmia? Com, de quina manera s’han reorganitzat?

Vaig tenir clar des del primer dia que la seguretat dels professionals era l’objectiu principal per poder fer front a la pandèmia.

No deixo de repetir: De què ens pot servir un CAP sense uns professionals sans a dins donant el servei?

Per això una de les primeres coses que vam fer va ser sectoritzar el CAP , on estructuralment hi ha zones “brutes” on atenem als pacients possiblement contagiats i la zones “netes” on fem la resta d’atenció a pacients presumptament no contagiats i on fem les tasques internes de funcionament. Per altra banda assegurar que tots els professionals disposin dels equips EPI i amb els coneixements i maneig necessaris per fer l’atenció al malalt està sent una de les tasques primordials de coordinació.

També  el dia 23 de març vam tancar els consultoris municipals per concentrar tots els efectius de recursos humans al centre neuràlgic del CAP i organitzar-nos en torns de treball de 12h al dia amb un horari de 8 a 20h.

Hem distribuït els professionals ens unitats funcionals: atenció al pacient respiratori al CAP i al domicili, atenció al pacient no respiratori al CAP i al domicili, i atenció per via telemàtica. La suma dels 3 equips funcionals dona resposta a la capacitat resolutiva a la primària, i on s’ha demostrat el treball en equip, on la suma del que fa cadascú és la suma del resultat final que és no deixar ningú desatès i cobrir la necessitat sanitària existent.

Crec que a la primària la gran descoberta ha estat l’alta capacitat de resolució de necessitats sanitàries via telemàtica, per telèfon o mail, imagineu-vos el potencial, per posar un exemple: pacients pediàtrics ens ha pogut adjuntar via mail unes imatges d’una patologia de la pell, i hem acabat diagnosticant i tractant-la com a Covid  sense que el pacient es mogui de casa seva. També, a part de resoldre temes sanitaris via telefònica ens ha servit per fer acompanyament als pacients, les famílies estan vivint unes situacions molt cruels, a part de patir les conseqüències del confinament, estan perdent familiars, sense poder-los acompanyar, doncs la primària dedica temps a fer també aquesta feina tan necessària a nivell de suport psicològic.

Tinc la sensació que la pandèmia està anant molt ràpid, i això ens està obligant a una reorganització constant, jo diria que cada 2 dies hi ha algun canvi significatiu que ens fa reorganitzar algun protocol intern. Aquest ritme frenètic el portem des de principis de març, treballo unes 10h al dia, també el cap de setmana des de casa, encara que amb més tranquil·litat; aprofito per agrair el suport de la meva família, si no em cuidessin com ho fan, seria impossible aguantar aquest ritme.

Sobretot els primers dies van ser molt estressants a nivell organitzatiu, amb incertesa del què ens venia, de la por de no saber si estàvem reorganitzant-nos prou bé i la confusió davant situacions inesperades, sense saber moltes vegades quina resposta donar als professionals, acostumats sempre a que els doni una resposta argumentada davant els dubtes, en aquesta situació m’han vist moltes vegades dir-los: “Tu com ho faries?”, amb això fem un “win win” on jo com a comandament rebo ajuda i el professional en moment de crisis es sent útil al 200%.

A part de tota l’organització tècnica, com a coordinadora també he de gestionar les pors i incerteses de l’equip, a vegades s’han de prendre decisions que saps que no acabaran d’agradar al treballador (canvis de torns, canvis de tasques…), amb dilemes ètics professionals i personals pel mig, però que amb molta paciència i complicitat, es busca conjuntament la millor solució.

4.- Creieu que aquesta crisi suposarà un abans i un després en el reconeixement de la vostra tasca com infermeres de primària i dels sistema sanitari en general?

Les persones han après que darrera un mail o una trucada des del CAP,  la infermera li ha pogut resoldre la seva necessitat sanitària i això a més suma-li un valor en estalvi de temps i recursos materials de desplaçaments al CAP o de la infermera als domicilis dels pacients. Hem demostrat que acompanyem durant els processos vitals. Hem fet aprenentatge a nivell personal i professional. Ens hem demostrat que sabem organitzar-nos optimitzant els propis recursos i donant la millor resposta a les necessitats sanitàries de la gent. Hem demostrat que el treball en equip és un potencial que a la primària dona uns resultats excepcionals per fer front a una pandèmia, aturant el cop i fent arribar a l’hospital només els casos complicats que requereixen una atenció més específica davant l’agreujament del procés infecciós. Per resumir-ho, crec que la primària ha pogut demostrar el que dèiem sempre que som la porta d’entrada del sistema sanitari i on fem de filtre per l’atenció especialitzada, on la nostra capacitat de resolució cada vegada és més gran. Penso que així com a l’hospital l’entorn és molt més controlable, nosaltres en el moment que sortim del CAP, on també tot està mesuradament controlat, el carrer i els domicilis s’han convertit en el nostre camp de batalla del covid19, perquè l’entorn, a nivell de contaminació pel virus, a vegades està poc controlat i poc depèn de nosaltres. Per això sempre hem d’estar molt atentes en com utilitzem les mesures de protecció individual (EPI), que en un entorn hostil, es converteixen en mesures de vital necessitat. Amb això vull dir que la població ha de fer cas a les recomanacions que ens dona el departament de salut, recalcant la higiene de mans rutinària, la higiene de superfícies de casa, com rentar la roba a 60 graus, ara que començarem a sortir al carrer de manera esglaonada doncs fer servir una mascareta de roba, per evitar que les gotetes que ens surten de la boca al parlar-tossir-esternudar puguin arribar a l’altra persona, mantenir les distancies socials de 1,5m-2m…

5.- Hem passat el pitjor? Quins han estat els moments més complicats?

Crec que hem passat el pitjor respecte al desconeixement per fer front a una pandèmia mundial. Les generacions actuals al nostre país no havíem viscut res igual, ens hem de remuntar al 1918 amb la grip espanyola que va causar 40 milions de morts a nivell mundial i a Espanya de 300.000 persones, tot i que en els últims anys havíem tingut avisos: al 2003 amb la Grip Aviar, al 2007 amb el Zika i al 2014-2016 amb l’Èbola.

Penso que el coneixement sempre és poder, en el cas que ens ocupa, conèixer com actua el virus ens fa més forts per combatre’l. Ara ja sabem quins efectes té el virus a l’ésser humà i sabem com reorganitzar-nos per fer-hi front. Ens queda un camí per descobrir tractaments eficaços que ajudin a la curació i la vacuna per la prevenció, que diuen els experts que tardaran encara uns mesos.

Els moments més complicats, sense dubte, han estat quan hem perdut companys i familiars. El passat dia 8 d’abril va morir el nostre company Joan Esteve, per covid19, i això a nivell emocional ens ha deixat profunda i emocionalment tocats.

Hi hem d’afegir que patim pels nostres familiars per si portem la infecció amb nosaltres i els contagiem. En aquest sentit, les autoritats sanitàries ens han posat a disposició uns apartaments a Calafell per instal·lar-nos-hi gratuïtament mentre duri l’emergència sanitària, un fet que s’agraeix molt perquè evites aquest patiment afegit del risc potencial de contagiar els de casa. En el cas d’emmalaltir i tenir un procés lleu que no requereix hospitalització també podem recuperar-nos a l’Hotel de Salut.

Per descomptat, com ens ha passat sempre, també ens preocupa quan veiem que els nostres pacients assignats s’han contagiat i sobretot quan el pronòstic és fatal.

6.- Ens en sortirem, segur però tornarem a viure com abans?

Impossible tornar a viure com abans.

El COVID19 ens ha tocat a tota la societat, de manera directa o indirecta, a nivell personal o professional.

De sortida ja som més conscients de les mesures d’higiene i protecció personal davant els contagis d’infeccions.

Per altra banda, tinc l’esperança que a nivell polític hagi quedat clar que les retallades en sanitat són la pitjor cosa que es pot fer per l’Estat del Benestar. L’OMS recomana que per mantenir la qualitat del servei sanitari i la seguretat del pacient hi hagi una ratio d’una infermera per cada vuit pacients i actualment tenim una ratio d’una infermera per cada quinze pacients. Hi ha infermeres a l’atur, disponibles a treballar i els responsables públics ho saben, i seria una bona aposta per la seguretat i la salut de la ciutadania invertir en posar més plantilla d’infermeria, és una inversió amb beneficis a curt termini, però també en té molts a mig i llarg termini, ja que la labor de prevenció i promoció de la salut que desenvolupem les infermeres pot estalviar milers de milions d’euros en un futur.

En general tots els professionals sanitaris hem recuperat el reconeixement social que els últims anys havíem perdut en part a la Sanitat Pública (al CAP ens han donat mascaretes de roba, material sanitari d’EPIs, menjar, i també missatges de suport, com els que ens donen cada dia a les 20h aplaudint des de les cases), emociona molt, i reconforta per seguir endavant. Nosaltres no som herois ni heroïnes, simplement fem la nostra feina, la nostra vocació i professionalitat ens fa estar al peu del canó de manera incondicional, hem nascut i ens hem instruït per això, i la nostra vida té sentit en això, però la veritat, que és molt emotiu i reconfortant que la gent ens doni el seu suport.

Els pacients, vull pensar que valoraran millor el cost del servei sanitari i espero que encara que hagi sigut d’una manera molt bèstia, el tema de les autocures davant processos banals de salut, igual que els hem pogut autogestionar confinats des de casa a partir d’ara ho podrem continuar fent i només farem servir el CAP i l’hospital quan valorem que el que ens està passant és realment justificat de ser atès per professionals de la salut.

Un cop superada la primera fase de xoc de la pandèmia i poc a poc anem fent el desconfinament gradual, crec que començarem a percebre tot el patiment emocional de la gent, i en aquest cas les infermeres en tenim molt d’acumulat des de fa setmanes. Ja estem pensant com poder-ne fer la gestió més oportuna, per les infermeres gestores sanitàries aquest aspecte també és nou i opino que ha de ser prioritari.

7.- Finalment com valora les campanyes endegades des de CODITA (recollida de material, suport en xarxes a les infermeres, posicionaments demanant més material, etc) durant aquesta crisi sanitària?

Les valoro molt positivament. Una de les coses destacables d’aquesta crisis és que totes les organitzacions, a tots els nivells, han entès quina era la prioritat: gestionar els recursos materials i humans de manera organitzada i optimitzant-los per poder cobrir totes les necessitats dels centres sanitaris i residencials.

Les infermeres hem demostrat que som un pilar principal tant a l’hospital, a la primària com a l’àmbit residencial, hem estat de manera incondicional al peu del canó. No tinc dubtes en el gran potencial de les infermeres al sistema sanitari, aquesta crisis ens ha agafat en ple creixement de la professió, estàvem a punt d’iniciar el procés de via excepcional per acreditar-nos en l’especialitat d’infermeria familiar i comunitària , ja estàvem en la fase final per poder fer la prescripció d’un extens catàleg de fàrmacs, a la primària estàvem immerses en un augment de la capacitat resolutiva davant processos de malaltia aguda,  tota aquesta alta capacitat tècnica combinada amb la vocació, ens surt de dins un compromís sanitari i social que no té límit. Aprofito en aquest punt per agrair tota la mostra de compromís que estan tenint les infermeres i auxiliars d’infermeria en aquests moments, sense elles, parlo en femení perquè la gran majoria son dones, tota aquesta batalla no és guanyaria.

Acabo amb un missatge d’esperança, sabent que cada dia que passa, encara que amb patiment, és un dia menys per arribar a tenir controlada la pandèmia, em faig meves unes paraules de la mare Teresa de Calcuta:

“A vegades sentim que el que fem és només una gota al mar, però el mar seria menys si li faltés una gota”